Seguint la formulació de H.Kloss (1969), hom sol distingir-ne dos vessants complementaris: la planificació del corpus (intervencions sobre el mateix codi lingüístic tals com l’ortografia, la gramàtica, el lèxic, la pronúncia o l’elaboració de registres específics); i la planificació de l’estatus, referent a l’ús de les diverses varietats lingüístiques i que comporta activitats de promoció o regulació legislativa per a difondre el coneixement o l’ús d’alguna varietat lingüística, amb tècniques com ara la immersió lingüística. La planificació lingüística és, doncs, un canvi lingüístic o sociolingüístic dirigit des dels poders públics. Sovint hom empra impròpiament aquest terme com a equivalent de política lingüística. Per altra banda, les variants a què dóna lloc la seva aplicació han produït denominacions específiques, com ara aménagement linguistique al Quebec, o normalització lingüística, a l’àrea catalana.
f
Lingüística i sociolingüística