i Teatre Nacional de Catalunya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Teatre Nacional de Catalunya

Sigla delTNC
Sigla delTNC
Teatre Nacional de Catalunya
© Ferran Mateo/TNC
teatre teat
Teatre de titularitat pública constituït el 1995 i inaugurat el 1997.

Té com a finalitat impulsar, mantenir i projectar un referent teatral de qualitat (i, en general, de les arts escèniques), identificat amb el país (a través, sobretot, de l’estrena d’espectacles de creadors catalans i majoritàriament en llengua catalana), i alhora homologable internacionalment.

Gènesi

El TNC té els antecedents en els contactes iniciats al començament dels anys vuitanta entre l’aleshores conseller de Cultura, Max Cahner i Garcia, i l’actor Josep Maria Flotats i Picas, aleshores vinculat a la Comédie-Française, al qual fou encomanat el projecte de crear i organitzar el futur Teatre Nacional de Catalunya. El 1985 Cahner fou nomenat comissari del projecte del TNC, que ocupà fins el 1992. Com a fase prèvia, el 1984 Flotats fundà una companyia pròpia, subvencionada per la Conselleria de Cultura, que es donà a conèixer amb Una jornada particular, d’Ettore Scola, al Teatre Condal de Barcelona. En 1985-94, aquesta companyia tingué la seu al Teatre Poliorama, recuperat com a Teatre Català de la Comèdia, on realitzà divuit produccions pròpies més una coproducció. L’any 1990 Flotats presentà el Projecte per al futur Teatre Nacional de Catalunya i el 1992, consecutivament a la derogació del càrrec de comissari del TNC, n'assumí la màxima responsabilitat. Al juny del 1995 fou constituïda la societat anònima Teatre Nacional de Catalunya, SA, entitat creada per a desenvolupar la gestió del teatre.

L’edifici

El projecte de l’edifici del TNC fou aprovat i encarregat l’any 1988 a l’arquitecte Ricard Bofill i Leví. La construcció fou iniciada l’any 1991 i es perllongà fins el 1997. L’emplaçament del TNC és a la plaça de les Arts de Barcelona, propera a la plaça de les Glòries, en una zona d’expansió recent de la ciutat, de la qual, juntament amb l'Auditori de Barcelona, constitueix un dels pols culturals. Arquitectònicament, el complex consta de dos grans edificis. El principal, en forma de temple grec i amb coberta de dues aigües sostinguda per 26 columnes de 12 metres d’alçada, ocupa una superfície de 20.000 m2. El formen la Sala Gran (870 localitats) i la Sala Petita (fins a 450 localitats), a més del vestíbul principal, una zona per als artistes, oficines i espais per a serveis complementaris. El segon edifici, amb una superfície de 5.000 m2, és de caràcter auxiliar i inclou la Sala Tallers (400 localitats), una sala polivalent per a la realització de tot tipus d’espectacles teatrals.

Trajectòria

La inauguració tingué lloc l’onze de setembre de 1997 amb L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol. Malgrat que Josep Maria Flotats, després d’unes polèmiques declaracions, renuncià a continuar en el càrrec, organitzà i tancà les activitats de la temporada completa. En fou designat nou director Domènec Reixach i Felipe, a qui s’encarregà l’elaboració d’un nou projecte, aprovat al desembre del 1997 pels agents institucionals i professionals del sector. Al final de la temporada 1997-98, els serveis tècnics i administratius del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya s’integraren dins l’estructura del TNC, i al juliol del 1998 Reixac n'assumí la direcció. Al desembre del 2003, el canvi de Govern a la Generalitat de Catalunya propicià una nova etapa del TNC, reflectida en la definició d’uns nous objectius i en l’entrada d’un nou equip directiu a TNC, SA. Per la seva banda, Domènec Reixac fou substituït per Sergi Belbel i Coslado, que assumí el càrrec de director artístic a partir de la temporada 2006-07. Al març de l'any 2013, es tancà la Sala Tallers durant dos anys a causa de la minva d'ingressos i la reestructuració de la programació. Al juny del mateix any, Belbel fou rellevat en el càrrec de director per Xavier Albertí i Gallart.

Programació

Des de l’inici, el TNC ha estat orientat, a grans trets, vers la potenciació de la creació dramàtica contemporània, l’elaboració d’una revisió de la tradició clàssica, la projecció internacional i el foment de les arts escèniques entre el públic jove. Són destacables també les col·laboració amb companyies de fora de Catalunya, tant espanyoles com internacionals, com ara la Compañía Nacional de Teatro Clásico o L’Odéon-Théâtre de l’Europe, per a l’intercanvi de produccions artístiques. Del gran nombre d’obres teatrals representades, cal esmentar-ne per la rellevància (per l’èxit de públic, per la recepció de la crítica, etc.) i per a les diverses temporades:

  1. 1996-1997 Àngels a Amèrica, de T. Kushner, direcció: J.M. Flotats
  2. 1997-1998 La Gavina, d’A. Čekhov, direcció: J.M. Flotats; Guys & Dolls, de F. Loesser, J. Swerling i A. Burrows, direcció: M. Gas
  3. 1998-1999 Apocalipsi, de L.Cunillé, direcció: J.Ollé; Galatea, de J.M. de Sagarra, direcció: A. García Valdés
  4. 1999-2000 L’Avare, de Molière, direcció: R. Planchon; L’estiueig, de C. Goldoni, direcció: S. Belbel; La comèdia dels errors, de W. Shakespeare, direcció: H. Pimenta
  5. 2000-2001 El Alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, direcció: S. Belbel; Terra Baixa, d’A. Guimerà, direcció: F. Madico; El coronel ocell, de Hristo Bojčev, direcció: R. Duran
  6. 2001-2002 Escenes d’una execució, de H. Barker, direcció: R. Simó; La caiguda, d’A. Camus, direcció: C. Alfaro; La mare coratge i els seus fills, de B. Brecht, direcció: M. Gas
  7. 2002-2003 El mètode Grönholm, de J. Galceran, direcció: S. Belbel; Dissabte, diumenge i dilluns, d’E. de Filippo, direcció: S. Belbel
  8. 2003-2004 La dona manca o Barbi-Superestar, de Sol Picó; Calígula, d’A. Camus, direcció: R. Simó
  9. 2004-2005 Mar i cel, d’Àngel Guimerà, segons adaptació de Dagoll Dagom; El príncep, d’Albert Vidal, i El professional, de Dušan Kovačević, direcció: M. Puyo
  10. 2005-2006 El castigo sin venganza , de L. de Vega, direcció: E. Vasco; La fam, de J. Oliver, direcció de P. Pla; Salamandra, de J.M. Benet i Jornet, direcció: T. Casares
  11. 2006-2007 En Pólvora, d’À. Guimera, direcció: S. Belbel; Play Strindberg, de F. Dürrenmatt, direcció: G. Lavaudant; Primera història d’Esther , de S. Espriu, direcció: d’O. Broggi
  12. 2007-2008 A la Toscana, de S. Belbel; La plaça del Diamant, de M. Rodoreda, segons adaptació i direcció de J.M. Benet i Jornet; Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de la societat, d’E. Jelinek, direcció: C. Portaceli; El cercle de guix caucasià, de B. Brecht, direcció: O. Broggi
  13. 2008-2009 Mort de dama, de L. Villalonga, direcció: R. Duran; La casa dels cors trencats, de G.B. Shaw, direcció: J.M. Mestres.
  14. 2009-2010 L’Auca del Senyor Esteve, de S. Rusiñol, direcció: C. Portaceli; Nit de Reis, de W. Shakespeare, direcció: J.M. Mestres.
  15. 2010-2011 Agost, de T. Letts, direcció: S. Belbel; El misantrop, de Molière, direcció: Georges Lavaudant.
  16. 2011-2012 El comte Arnau, de J. Maragall, direcció: H. Bonnín; Rei i senyor, de J. Pous i Pagès, direcció: P. Riera.

Paral·lelament a les obres teatrals, que constitueixen el gros de la programació, el TNC acull també espectacles escènics de diversa índole, com ara de dansa (USELESS: information meets boy, amb direcció i coreografia de C. Gelabert, 2001; Litúrgia de somni i foc, de la companyia Lanònima Imperial, 2000; Paisatges, d'IT Dansa Jove, 2005; Àvida vida, de Color dansa, 2006), de teatre infantil i juvenil (Les aventures extraordinàries d'en Massagran, de J.M Folch i Torres, segons adaptació i direcció de J. Castells, 2006; El vestit nou de l'emperador; H.Ch. Andersen, segons adaptació d'A. Llopart, 2008) o de circ (Tranuites Circus, de L. Danés i L. Llach, 2007), a més d'espectacles d'avantguarda (Ricardo i Elena, 2000; Sama Samaruck Suck Suck, 2003; El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora, de C. Santos, 2004) i concerts.

Col·laboració: 
FMB
Llegir més...