i Manel Estiarte i Duocastella | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Manel Estiarte i Duocastella

Waterpolo
esports esport
Jugador de waterpolo.
Manresa, Bages, 26 d’octubre de 1961

Format al Club Natació Manresa, compaginà la natació i el waterpolo fins el 1976. Centrat en el waterpolo, debutà amb la selecció espanyola absoluta als Campionats d’Europa del 1977. Els Jocs Olímpics de Moscou (1980) foren la seva plataforma de llançament, amb l’equip d’Espanya quart classificat i ell erigit en màxim golejador del torneig. Una fita que, al llarg de la seva vida esportiva, assolí en quatre Jocs Olímpics, tres Campionats del Món, cinc Copes FINA i sis Campionats d’Europa.

El 1981 deixà el CN Manresa i fitxà pel Club Natació Barcelona (1981-84), amb el qual obtingué tres Campionats de Lliga (1981, 1982, 1983), una Copa d’Europa (1982) i una Supercopa d’Europa (1982). Als Jocs de Los Angeles (1984) fou escollit millor waterpolista olímpic per la premsa especialitzada després d’establir un rècord de 34 gols que mai ningú no ha pogut batre. Després fitxà pel Pescara italià (1986-89) on guanyà la Lliga italiana (1987), la Copa italiana (1989), la Copa d’Europa (1987) i la Supercopa (1988), i després fitxà pel Rari Nantes Savona (1989-91), on es proclamà campió de la Lliga italiana (1991) i de la Copa italiana (1990-91). Al començament del 1991 aconseguí el subcampionat del món amb la selecció estatal i tot seguit deixà Savona en acceptar l’oferta del Club Natació Catalunya (1991-92), que li proposà tornar a casa per preparar els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), on assolí el subcampionat. La tornada li permeté guanyar el 1992 novament el títol de campió de Lliga i de la Copa del Rei i conquerí també la Copa d’Europa i la Supercopa europea. Finalitzat el compromís amb el club català tornà al Pescara (1992-94), on es proclamà campió de la Recopa d’Europa (1993, 1994) i de la Supercopa d’Europa (1993). Posteriorment jugà a l’italià Volturno SC de Caserta (1994-95) i, de nou, al Pescara (1995-99), equip amb el que es proclamà campió de la Lliga italiana (1997, 1998), de la Copa italiana (1998) i de la Copa LEN (1996).

Paral·lelament a aquesta etapa, arribaren els èxits més importants amb la selecció espanyola: les medalles d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i als Campionats del Món (1998). Ja al final de la seva carrera, amb trenta-set anys, fitxà pel Club Natació Atlètic-Barceloneta (1999-2000), amb el qual guanyà el darrer títol del seu palmarès, la Copa del Rei (1999). És membre del Comitè Olímpic Espanyol (1997) i fou membre del COI (2000-04). En la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Sydney (2000) desfilà com a banderer de l’equip estatal, com a recompensa a la seva presència en les cinc olimpíades precedents. Després d’aconseguir el quart lloc en aquesta competició, posà fi a una vida dedicada al waterpolo, amb xifres tan impressionants com els 580 partits internacionals disputats (45 dels quals olímpics) i els 1.561 gols aconseguits en aquestes confrontacions (127 dels quals olímpics). A Sydney fou escollit representant de tots els esportistes per a formar part de la nova Comissió d’Atletes del Comitè Olímpic Internacional. Fou cap de relacions externes del FC Barcelona (2008-12). Entre els nombrosos guardons i distincions rebuts, destaquen els títols de millor esportista espanyol de l’any 1996, millor esportista català del segle XX i el premi Príncipe de Asturias dels esports de l’any 2001. El 2009 publicà l’autobiografia Todos mis hermanos.

Data de revisió: 
2018-09-13
Llegir més...