Procedent de la realització de cinema de consum, amb una obra integrada per comèdies populistes com Les Bronzés (1978) o pel·lícules d’acció com Les spécialistes (1985), començà a gaudir del reconeixement de la crítica després d’adaptar Georges Simenon a Monsieur Hire (1988). La seva trajectòria posterior fou eclèctica, i canvià sovint d’estil i de gènere. Realitzà, entre d’altres, Le mari de la coiffeuse (1990), Tango (1993), Le parfum d’Yvonne (1994), Les grands ducs (1996), Ridicule (1996), Une chance sur deux (1998), La fille sur le pont (1998), La veuve de Saint-Pierre (2000), L’homme du train (2002) i Confidences trop intimes (2004).