Joaquim Jordà i Català

(Santa Coloma de Farners, Selva, 9 d’agost de 1935 — Barcelona, 8 de juny de 2006)

Joaquim Jordà i Català

© SEMINCI

Guionista i director de cinema.

Llicenciat en dret (1956), estudià a l’Escola de Cinema de Madrid (1958-60). Considerat l’ideòleg de l’Escola de Barcelona, el seu cinema fou catalogat de provocatiu i original. Fou ajudant de direcció i guionista d’Antes de anochecer (1963, G. Lorente), codirector de Dante no es únicamente severo (1967), amb J. Esteva, director d’El encargo del cazador (1990) i Un cos al bosc (1996), i guionista de Cada vez que... (1967, C. Duran), La llarga agonia dels peixos (1969, F. Rovira i Beleta), Liberxina 90 (1970, C. Duran), Cambio de sexo (1977, V. Aranda), Maten a los perros (1981, L. Correa), La vieja música (1985, M. Camus), les dues parts d’El Lute (1987-88, V. Aranda), la sèrie de TV Los jinetes del alba (1989, V. Aranda), Alma gitana (1996, C. Gutiérrez), etc. Dirigí els documentals Mones com la Becky (1999), que tractava les seves experiències psiquiàtriques, i De nens (2004), que seguia un cas de pederàstia esdevingut al barri barceloní del Raval. També fou l’autor dels guions de Pau i el seu germà (2001), de M. Recha, i de Carmen (2003), de V. Aranda.

Durant un temps visqué exiliat voluntàriament a Itàlia, on realitzà diverses pel·lícules alternatives i militants com Portogallo, paese tranquillo (1969) i Lenin vivo (1970, amb G. Totti), entre d’altres.

Pòstumament, hom estrenà Més enllà del mirall (2006), centrada en els trastorns cognitius que patí després d’un accident vascular cerebral. Paral·lelament a la seva activitat cinematogràfica desenvolupà una extensa activitat com a traductor d’obres literàries. El 2006 rebé, a títol pòstum, el premi de cinematografia atorgat per l’Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales.