Graduat per l’Institut d’Estudis Orientals de Moscou (1953) i, en economia, per l’Escola Estatal Lomonosov de Moscou (1956), ingressà al Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1959. Fou corresponsal de Pravda, diari oficial i òrgan del partit, aal Caire i altres capitals del món àrab entre el 1962 i el 1970, anys en què treballà per tal d’intensificar la influència soviètica a l’Orient Mitjà. El 1970 fou nomenat sotsdirector de l’Institut per a l’Economia Mundial i les Relacions Internacionals, organització capdavantera en la política exterior soviètica, del qual esdevingué president el 1977. En 1977-85 fou president de l’Institut d’Estudis Orientals. Aliat de Mikhail Gorbačov en la perestroika, ingressà al politburó el 1989. Durant la guerra del Golf Pèrsic (1990) intentà, sense èxit, mitjançar entre les parts en conflicte per a evitar l’atac dels Estats Units a l’exèrcit de Saddam Ḥusayn.
El 1991 fou nomenat director adjunt del KGB, i, quan aquest fou dissolt en desintegrar-se l’URSS, dirigí l’òrgan successor, el Servei Federal de Seguretat, fins que fou nomenat ministre d’afers estrangers per Boris Jelcin l’any 1996. Al setembre del 1998, Jelcin el nomenà primer ministre, i des d’aquest càrrec intentà introduir una certa estabilitat a la Rússia postsoviètica i preservar-ne la influència internacional, però es veié impotent per a aturar l’ofensiva de l’OTAN contra Sèrbia amb motiu de la crisi de Kosovo (1999), i fou destituït poc després. Associat a l’alcalde de Moscou, Jurij Lujkov, es presentà a les eleccions a la Duma i fou elegit diputat a l’oposició. Retirà la seva candidatura a la presidència de Rússia davant de Vladimir Putin, i el 2003 intentà evitar novament la intervenció dels Estats Units contra el règim de Saddam Ḥusayn. És autor de llibres sobre política exterior i rebé nombroses condecoracions.