Fou president del consell de relacions entre l’FMI i el GATT, director de l’Asian Development Bank (1975-79) i director general del Banc d’Itàlia (1979-92). Ministre del tresor del govern de Berlusconi (maig del 1994), establí impopulars mesures de control de la inflació que provocaren la seva destitució al cap de set mesos. Arran de la dimissió del govern de Berlusconi, al gener del 1995 fou nomenat cap d’un govern de tècnics amb un programa mínim basat en el sanejament de les finances públiques i la reforma del sistema de pensions. Un cop aprovat el pressupost per a l’any 1996, al gener del 1996 el president de la República, O.L. Scalfaro, acceptà la dimissió de Dini, que fou substituït per Antonio Maccanico. En les eleccions generals de l’abril del 1996 es presentà dins la coalició l’Olivera amb el Partit de Renovació Italiana-Llista Dini, al costat del PDS, els verds i altres grups, i aconseguí el 4,3% dels sufragis. El nou gabinet italià sorgit d’aquestes eleccions el situà com a ministre d’Afers Estrangers. Des d’aquest càrrec també en el govern de Massimo D’Alema (1998), es comprometé a la intervenció en la crisi de Kosovo a través de l’OTAN i contribuí a buscar-ne una sortida diplomàtica. Continuà com a ministre d’afers estrangers del govern de Giuliano Amato (2000).