Ingressà a l’exèrcit el 1959. Llicenciat en física i matemàtiques (1976), inicià una brillant carrera militar en les guerres araboisraelianes dels Sis dies (1967) i del Yom Kippūr (1973). Cap de l’estat major (1991), el 1994 fou un dels signants de l’acord de retirada de les tropes israelianes de Gaza i Jericó i d’un tractat de pau amb Jordània. Ministre de l’interior del govern laborista de Yitzhak Rabin (1995) i, en 1995-96, d’afers estrangers del de Shimon Peres.
Primer ministre (1999), constituí el govern de coalició Un Israel liderat pels laboristes. Malgrat la implicació dels EUA en les diverses rondes de negociacions a Camp David i Šarm al-Šayḫ (Egipte), les desavinences tant amb Iàsser Arafat (estatut de Jerusalem, qüestió dels refugiats palestins, calendaris d’aplicació dels acords, etc.) com amb els seus socis de coalició l’afebliren i, enmig d’una nova espiral de violència dimití el desembre del 2000. Fou derrotat pel Likud en les eleccions del febrer de 2001. Distanciat un temps de la política, el 2005 prestà suport a la candidatura de Shimon Peres a la presidència del Partit Laborista, i el 2007 la disputà amb èxit contra l’aleshores líder Amir Peretz al juny.
El mateix mes entrà al govern presidit per Ehud Olmert com a ministre de defensa i poc després pressionà per a la destitució d’aquest. Entre el 27 de desembre del 2008 i el 18 de gener de 2009 dirigí la controvertida ‘operació ‘plom fos’ contra Hamàs a Gaza. En les eleccions anticipades del 10 febrer de 2009 encapçalà la candidatura laborista. No obstant obtenir els pitjors resultats de la història d’Israel, el Partit Laborista entrà a la coalició de govern presidida per Benjamin Netanyahu, en el qual Barak ocupà novament la cartera de defensa. Al gener de 2011, tot i la seva condició de líder del Partit Laborista, l’abandonà per formar un nou partit junt amb altres dissidents del laborisme. En finalitzar la legislatura (gener del 2013) es retirà de la vida política.