i Tractat d’Unió Econòmica i Monetària | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Tractat d’Unió Econòmica i Monetària

dret internacional dr intern
Tractat aprovat a la ciutat neerlandesa de Maastricht l’11 de desembre de 1991 i signat a la mateixa ciutat pels representants dels dotze estats membres de la Comunitat Europea el 7 de febrer de 1992, i que juntament amb el Tractat d’Unió Política formen la Unió Europea.

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) significa la total llibertat de circulació de les persones, del béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació irrevocable de les paritats entre les monedes nacionals dels dotze estats membres, i l’adopció d’una moneda única: l’ecu. Per aconseguir aquest grau d’unió, s’han de reunir prèviament un seguit de condicions. És necessari, d’una banda, que les polítiques econòmiques de tots els estats membres de la Comunitat siguin compatibles entre si i, d’altra banda, que s’aconsegueixi un alt grau de coherència pel que fa a les polítiques pressupostàries nacionals. A fi d’assolir l’establiment de la UEM, l’informe Delors del 12 d’abril de 1989 preveu una realització progressiva en tres etapes. La primera etapa consisteix en l’assoliment del Mercat Interior Europeu i la reducció de les disparitats existents entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaços. En l’àmbit monetari, la primera fase significa la supressió de tots els obstacles a la integració financera i la intensificació de la cooperació i de la coordinació de les polítiques comunitàries. La segona etapa comença amb l’entrada en vigor del nou tractat, prevista per a l’1 de gener de 1994. Consisteix en una segona fase de transició i d’aprenentatge per assolir la presa de decisions a escala comunitària en la tercera fase. Els estats conserven el poder de decisió, i alhora es creen els principals òrgans de l’estructura de base de la UEM, que comportaria la revisió de les estructures existents i la creació d’institucions noves. El reforçament de la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries s’aconsegueix per mitjà de l’establiment a escala comunitària de les grans línies directrius en aquests àmbits. En aquesta segona etapa els estats membres haurien de considerar les seves polítiques econòmiques com a qüestions d’interès comú i coordinar-les en el si del Consell amb la finalitat d’assolir els objectius de la UEM. El Consell adopta per majoria qualificada una recomanació recollint les grans orientacions per a les polítiques econòmiques dels estats membres i de la Comunitat. A l’inici de la segona etapa s’ha de crear l’Institut Monetari Europeu (IME) que tindrà personalitat jurídica i que serà dirigit i gestionat pels governadors dels bancs centrals dels estats membres. L’IME tindrà com a funció el reforçament de la cooperació entre els bancs centrals dels estats membres, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries; la supervisió del funcionament dels Sistema Monetari Europeu (SME). La tercera etapa o etapa final representarà l’atribució a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques. En aquesta tercera fase i abans del 31 de desembre de 1996, la Comissió i l’IME han de presentar un informe al Consell sobre els progressos que hagin realitzat els estats membres en el compliment de les seves respectives obligacions amb relació a la realització de la UEM. S'exigirà un alt grau d’estabilitat dels preus, una situació financera estatal sostenible, el respecte durant almenys els dos últims anys dels marges de fluctuació del SME i l’estabilitat dels tipus d’interès a llarg termini. Sobre la base de l’esmentat informe, el Consell avaluarà quins estats membres compleixen les condicions necessàries per a l’adopció d’una moneda única. El Consell Europeu decidirà la data de començament de la tercera etapa i els estats que podran participar-hi. La resta d’estats seran considerats com “estats subjectes a excepció” i podran incorporar-se a la tercera etapa quan compleixin les condicions ja esmentades. En la tercera etapa es crearà el Banc Central Europeu (BCE) i el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). El SEBC estarà format pel BCE i pels bancs centrals dels estats membres i serà governat pels òrgans rectors del BCE. La seva funció principal consistirà en la definició de la política monetària de la Comunitat. El BCE estarà format per una Comissió executiva nomenada pels governs dels estats membres entre persones amb reconegut prestigi i experiència professional en l’àrea monetària i bancària. Des del moment de la creació del BEC, l’IME deixarà d’existir. En la data inicial de la tercera etapa, el Consell adoptarà per unanimitat els tipus de conversió de les respectives monedes dels estats membres. Aquests tipus seran fixos i irrevocables. El Consell adoptarà les mesures necessàries per a la introducció de l’ecu com a moneda única. La tercera fase de la UEM, que entrà en vigor l’1 de gener de 1999, incorporà 11 països: Espanya, Bèlgica, Alemanya, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Àustria, Portugal i Finlàndia. Tots compliren amb els criteris de convergència establerts en una anterior fase de la Unió. Aquests estats adoptaren l’euro com a divisa, i a partir de l’any 2002, juntament amb Grècia, l’incorporaran com a moneda de carrer. La UEM suma prop de 300 milions d’habitants, davant els 270 milions dels Estats Units, i es converteix així en la primera economia mundial. La nova àrea significa al voltant del 15% del producte interior brut mundial, davant del 20% dels EUA. La diferència bàsica entre les dues àrees rau en el pes dels bancs i les borses. Mentre que a la zona euro els finançadors habituals són els bancs, als Estats Units els mercats de renda variable i fixa canalitzen el gros del finançament i l’estalvi. També el sector públic és més important a la UEM, amb el 49% del PIB, davant el 35% dels Estats Units. Segons tots els estudis, els beneficis de l’euro tendeixen a concentrar-se cap al final del procés, mentre que els costs són al principi. Els beneficis de l’estabilitat de preus seran per als agents econòmics amb més possibilitats de protegir-se contra l’erosió de la inflació, mentre que de la supressió dels costs de transacció i cobertura de riscs per l’existència d’una sola moneda en treuen especial profit els usuaris de serveis financers.

Col·laboració: 
CAGB
Llegir més...