Completats els estudis de dret a les universitats de Princeton i de Texas, el 1976 esdevingué un dels més íntims col·laboradors de George Bush i prestà una valuosa ajuda a Gerald Ford. Els anys 1980-85 es convertí en cap de la Casa Blanca i de les seves finances, i en aquest aspecte prestà una notable ajuda a la política de Reagan. Després de l’elecció de Bush a la presidència dels EUA, li foren confiades missions diplomàtiques i de política exterior, tasca en la qual fou successor de Georga Shultz. Baker sostingué converses amb els jueus i defensà els punts de vista dels palestins sobre els assentaments jueus a Cisjordània i Gaza, sense discutir, tanmateix, la idea d’un “gran Israel”. Feu de mediador en les converses dels ministres d’afers estrangers de les dues Alemanyes i de les Quatre Potències —les denominades de “2 + 4"— sobre els problemes presentats per la unificació alemanya. La formació d’una coalició contra Saddam Hussein després de la invasió de Kuwait també és en gran part deguda als seus esforços, i demostrà un gran zel en la preparació de les conferències de pau que, iniciades a Madrid l’octubre del 1991, havien de dur la pau a l’Orient Mitjà. Deixà de ser secretari d’estat després de la derrota de George Bush pel demòcrata Bill Clinton (1992), càrrec que ocupà el demòcrata Warren Christopher. L’abril del 1997 fou nomenat enviat especial de l’ONU al Sàhara Occidental per exercir de mediador entre el Front Polisario i el govern del Marroc. El març del 2003 l’ONU allargà la missió al Sàhara Occidental per tal que el Front Polisario i el govern marroquí estudiessin el pla Baker, que incloïa la concessió d’una àmplia autonomia i la celebració d’un referèndum per a l’autodeterminació cinc anys després. Aprovat només pel Front Polisario al novembre, el juny del 2004 Baker dimití i fou substituït pel peruà Álvaro de Soto.
James Addison Baker
© Universidad de Alcalá
Jurista i polític nord-americà.