Graduat en dret i economia, en 1965-72 milità en el Moviment Obrer Cristià Flamenc (ACW), fins que passà als socialcristians flamencs. Fou responsable (1979-81) del primer gabinet del democratacristià Wilfried Martens. El 1981 fou nomenat ministre d’afers socials i reformes institucionals, càrrec que ocupà fins el 1988, any que obtingué la cartera de comunicacions.
Al març del 1992 fou designat primer ministre de la coalició socialista-conservadora, en substitució de Martens, càrrec en el qual fou confirmat després de les eleccions anticipades del maig del 1995. Fou el principal impulsor de la reforma constitucional del 1993, que donà una certa estabilitat a l'estat belga. Fou primer ministre fins el 1999, i els darrers anys del seu govern Bèlgica es trobà immersa en una sèrie d'escàndols. El 1994 el vet britànic impedí que reeixís la seva candidatura per a succeir Jacques Delors al capdavant de la Comissió Europea.
És considerat el principal promotor de la reforma de l’estat belga i de l’entrada del país a la zona euro. Senador fins el 2001, aquest any fou nomenat alcalde de Vilvoorde i vicepresident de la Convenció Europea que elaborà la fallida Constitució Europea (2005). Elegit diputat al Parlament Europeu (2004), el 2008 fou nomenat president del consell d’administració del banc francobelga Dexia. L’any 2000 rebé el títol de doctor honoris causa de la Universitat Catòlica de Lovaina.