estructuralisme

estructuralismo (es), structuralism (en)
m
Lingüística i sociolingüística

Corrent de la lingüística que concep les llengües com a conjunt d’elements interrelacionats, la significació dels quals només és perceptible en tant que ocupen un lloc i tenen una funció a l’interior d’un sistema lingüístic.

L’estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia (1928) i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga (1929) pel grup de lingüistes que formaven part de l’anomenat Cercle Lingüístic de Praga (entre els quals es destacaren Nikolaj Trubeckoj i Roman Jakobson, entre altres) i que s’inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay. Altres preestructuralistes, com Hans C. von der Gabelentz i Winteler, no foren valorats fins després d’aquests manifests del Cercle de Praga. El moviment, que proliferà aviat en tot un grapat d’escoles (Cercle Lingüístic de Copenhaguen, Escola de Nova York, etc.), s’entén com a reacció enfront de les doctrines que dominaven la lingüística des de les acaballes del segle XIX. Si per als neogramàtics la lingüística era història de la llengua, per als estructuralistes és sobretot la descripció d’una llengua ara i ací. Allò que el descobriment del sànscrit al començament del segle XIX havia estat per als lingüistes —els assenyalà el camí de la gramàtica comparada— era substituït per l’afany de descriure llengües mancades d’història: les llengües ameríndies, caucàsiques i siberianes. A l’atomisme dels neogramàtics l’estructuralisme oposa el relacionisme: no interessa el fet, sinó les relacions entre els fets, el sistema. Contra el substancialisme d’aquells oposa, segons l’anomenat principi estructural del sistema fonològic, el funcionalisme: les unitats de la llengua no es defineixen per llur substància, sinó per llur funció en el cos de la llengua: segons la tesi 2 del Congrés de Praga del 1929, “les imatges acusticomotrius subjectives són elements d’un sistema lingüístic només en tant que tenen dins aquest sistema una funció diferenciadora; el contingut sensorial d’aquests elements fonològics és menys essencial que llurs relacions recíproques dins el sistema”. D’aquí surt la definició del fonema i el principi d’oposició, bàsics per a l’estructuralisme, el qual, d’altra banda, ofereix l’instrumental típic de cada llengua, però no els procediments amb què cada llengua, a partir d’aquest instrumental, actualitza les seves possibilitats d’expressió, sensiblement iguals a les de cadascuna de les altres llengües. En aquesta limitació de l’estructuralisme incidirà el transformacionalisme, que el continua. L’aplicació dels mètodes estructuralistes a l’estudi del català és tardana. S'inicià amb l’article d’Emilio Alarcos Llorach Sistema fonemático del catalán (1953), però els estudis no sovintegen fins entrada la dècada dels seixanta.