Gelabert Azzopardi

Companyia de dansa i coreografia creada el 1986 per Francesc Gelabert i Usle i Lydia Azzopardi, amb seu a Barcelona.

Tots dos ballarins començaren a col·laborar l’any 1980 i presentaren diverses obres coreogràfiques (Danzas para interiores, 1981; Alhambra, 1983; Five to Two, 1983). Amb l’espectacle Desfigurat (1985) iniciaren la trajectòria com a companyia estable, una de les més consolidades i de més prestigi del panorama internacional de la dansa contemporània. Des de l’any 1987 és companyia associada del Teatre Lliure, institució que coprodueix i acull l’estrena de les noves produccions, i del 2003 al 2012 en fou companyia resident. Ha estat també, del 1989 al 2003, companyia coresident al Hebbel-Theater de Berlín. Gelabert, en qualitat de coreògraf i solista, dona una empremta molt personal a la companyia, que contracta puntualment ballarins segons els requeriments de cada espectacle.

A més de l’espectacle inicial, la companyia ha presentat Requiem de Verdi (1987, premi Ciutat de Barcelona); Belmonte (1988, 1991 i 2011, premi Butaca al millor espectacle de dansa), basat en la figura i l’art d’aquest torero; El somni d’Artemis (1991); Kaalon-Kaakon (1992); Augenlid (1993); El jardiner (1994); Armand Durst I i II (1995 i 1996); Zum Zum·Ka (1998, premi Max 2000), obra en col·laboració amb el pintor Frederic Amat i el músic Pascal Comelade, que evoca un lloc nostàlgic poblat per figures oníriques en un paisatge fred; Useless (2000), al·legat contra el mal ús de la televisió; 8421… Viene regando flores desde la Habana a Morón (2003), a partir del quartet número 8 de Dmitrij Šostakovič; Psitt!! Psitt!! Caravan (2004), dues coreografies presentades també en un sol espectacle, basades en una partitura original de Comelade i els clàssics estàndards del jazz, respectivament, obres guardonades amb els premis Ciutat de Barcelona i FAD Sebastià Gasch (2006); Orion (2007), inspirat en les teories científiques sobre l’origen de la vida; Sense fi / Conquassabit (2009), obra en dues parts independents, la primera sobre música de Comelade i la segona sobre una peça de Georg Friedrich Händel; Ki (2010), evocació del teatre kabuki amb dos ballarins japonesos i escenografia de F. Amat; La muntanya al teu voltant (2011), recreació de la sardana i el seu món, en col·laboració amb Carles Santos i Perejaume, que rebé el premi a les Iniciatives Renovadores de l’Obra del Ballet Popular i la Federació Sardanista de Catalunya; Tranç (2012), col·laboració amb el cineasta Isaki Lacuesta que mostra la continuïtat de la dansa, dominada per la tensió entre tradició i innovació; La cova de pedra del cel (2014), amb la ballarina Cheiko Kojima, inspirada en les representacions japoneses de la tradició sintoista (kagura), i Foot-ball (2015), inspirada en el joc del primer equip del FC Barcelona. Cal afegir-hi també els diversos espectacles amb Cesc Gelabert com a solista únic.

A banda dels muntatges propis, la companyia realitza coreografies per a òperes (La vera storia, de Luciano Berio, 1986; Salomé, de Richard Strauss, 1986; Mephistophele, d’Arrigo Boito, 1987; Cristobal Colón, de Lleonard Balada 1989; Der Freischutz, de Carl Maria von Weber, 1994; Aïda, de Giuseppe Verdi, 1998; El viaje a Simorg, de José M. Sánchez-Verdú, 2007; etc.) i per a teatre (Salomé, d’Oscar Wilde, 1985; El público, de Federico García Lorca, 1986), a més de coreografies per a altres companyies de dansa, entre d’altres Fountain of Love Frank Zappa Tribute, del Balletto di Toscana (1999); Charmes, del Ballet Gulbenkian (2002); els solos per a Mikhail Baryshnikov In a landscape (2003) i per a David Hughes The measurer (2004) i l’espectacle per a ballarins escocesos amb dificultats d’aprenentatge Arthur’s Feet (2004), que rebé el premi Arcangel del Festival d’Edimburg. La trajectòria de la companyia ha rebut nombrosos premis, entre d’altres el Premi Nacional de dansa de la Generalitat de Catalunya (1997) i la Medalla del FAD (1998).