El propòsit genèric de la reunió se centrà a impulsar el desenvolupament sostenible . Les divergències en l’avaluació de l’impacte de l’activitat humana sobre la biosfera, així com els interessos particulars, es reflectiren en la negativa d’alguns estats industrialitzats (entre els quals cal destacar els EUA) a subscriure les resolucions aprovades (Agenda 21, Declaració sobre Medi Ambient i Desenvolupament, Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i Convenció sobre Biodiversitat). Entre dirigents polítics i econòmics, científics i tècnics, hi participaren uns 1 800 representants de 179 estats. Fou també la primera d’una sèrie d’altres cimeres mediambientals (amb graus de desacord semblants): Kyoto (1997), centrada sobre les emissions de gasos a l’atmosfera; Nova York (1997), que havia de revisar els acords presos en la cimera de Rio i Estocolm (2001), que tractà sobre els contaminants orgànics. Entre els precedents de la Conferència cal esmentar la Conferència d’Estocolm sobre Medi Ambient Humà (1972), la creació de la Comissió per al Medi Ambient i el Desenvolupament de l’ONU (1983) i l’informe Brundtland (1987).