Fill de mestres, durant l’ocupació de l’antiga Iugoslàvia els nazis mataren el seu pare, membre de la resistència. Graduat en dret per la Universitat de Ljubljana (1964), inicià de molt jove la carrera política: membre de les Joventuts de l’antiga República Iugoslava d’Eslovènia (1964-67), que presidí en 1968-69, del secretariat del comitè central de la Lliga Comunista d’Eslovènia (1969-73) i secretari de l’Aliança Socialista d’Eslovènia (1973-78). En 1978-82 fou president de l’Assemblea d’Eslovènia. Des d’aquests càrrecs promogué el pluralisme, el diàleg i els mètodes democràtics, en la mesura que ho permetia l’ordenament jurídic i polític de Iugoslàvia. En 1982-86 fou representant de la República Federal d’Eslovènia al comitè central de la Lliga Comunista de Iugoslàvia, que presidí en 1986-89. El 1990 fou nomenat president de la República Federal d’Eslovènia dins l’antiga Iugoslàvia. Des d’aquest càrrec defensà el diàleg en el conflicte sorgit arran dels moviments centrífugs de les repúbliques i, alhora, l’autodeterminació d’Eslovènia per mitjans pacífics i democràtics davant la defensa a ultrança (sobretot per part de la República de Sèrbia) de la unitat de l’Estat. Tingué una actuació destacada en els acords de Brioni que posaren fi a l’anomenada “guerra dels deu dies” (27 de juny – 7 de juliol de 1991), provocada per l’ofensiva de l’exèrcit federal després de la declaració d’independència del 25 de juny. Elegit per una àmplia majoria (64%) sense estar adscrit a cap partit, fou el primer president de l’Eslovènia independent, càrrec que revalidà el 1997 i que exercí fins el 2002. Ha rebut un gran nombre de distincions, tant d’organitzacions internacionals (premi Crans Montana a la pau, la cooperació i l’estabilitat, 1988) com oficials, entre les quals hi ha l’orde d’Isabel la Catòlica (2002) atorgat pel rei d’Espanya. Fou un dels pocs líders europeus que defensà obertament (2017) l’autodeterminació de Catalunya en el conflicte amb l’Estat espanyol, del qual criticà també la resposta repressiva.