Format a França i als Estats Units, fou cap del cos de seguretat militar (1958-74), agregat militar al Marroc (1974-77), cap de la seguretat nacional (1977-80) i ambaixador a Polònia (1980-84). El 1986 fou nomenat secretari general del Parti Socialiste Destourien i ministre de l’Interior. El 1987 substituí Habib Bourguiba a la presidència de l’estat. La gestió de Ben ‘Alī esdevingué aviat autoritària, tot i les promeses d’obertura democràtica inicials. Dirigí la repressió especialment contra l’oposició islamista, que justificà per evitar el contagi de la guerra civil a la veïna Algèria, iniciada poc després de la víctòria del Front Islàmic de Salvació. Més prooccidental que el seu predecessor, Ben ‘Alī posà l’èmfasi en el creixement econòmic i, amb el suport del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, al llarg de les dues dècades següents Tunísia esdevingué un dels països amb un ritme de creixement més alt del món àrab i el més estable políticament del Magrib. La relativa prosperitat del país, tanmateix, coexistia amb creixents desigualtats socials i amb l’extensió de les pràctiques corruptes esteses entre les elits i, especialment, en la seva pròpia família.
El 2002 sotmeté a referèndum una esmena constitucional per tal de poder optar a dos mandats més. El resultat afirmatiu li permeté revalidar el càrrec en les eleccions presidencials de l’octubre del 2004, bé que la participació en la consulta fou objecte de fortes restriccions. L’octubre del 2009 tornà a guanyar les eleccions (que, com les anteriors, foren criticades per estar manipulades), victòria que li permeté iniciar un cinquè mandat consecutiu. Tanmateix, la continuació de la repressió i el ràpid augment de l’atur que seguí a la crisi econòmica mundial produí un malestar cada vegada més estès. El desembre del 2010, la immolació d’un jove en protesta pel tracte degradant rebut de les autoritats desencadenà la primera de les revoltes de l’anomenada Primavera Àrab, que forçà Ben ‘Alī a abandonar la presidència i exiliar-se (gener del 2011) a l’Aràbia Saudita, on morí. El mateix any de la seva fugida un tribunal el condemna en absència a 35 anys de presó per tortura i corrupció, i el 2012 un tribunal militar el condemnà a 20 anys per incitació a l’assassinat i el pillatge.