Després de participar en alguns films de Pierre Étaix i Jacques Tati, inicià una llarga col·laboració amb Luis Buñuel, que abasta tots els seus films des del 1964, i dels quals destaquen Le charme discret de la bourgeoisie (1972) i Cet obscur objet du désir (1977), pels quals fou nominat a l’Oscar. Prolífic i brillant, també aplicà la seva ironia als guions de Viva Maria (1965) i Milou en mai (1989), de Louis Malle; Taking Off (1971) i Valmont (1989), de Miloš Forman; Liza (1972), de Marco Ferreri; Die Blechtrommel (1978), de Volker Schlöndorff; Sauve qui peut la vie (1980), de Jean-Luc Godard; Danton (1982), d’Andrzej Wajda; Le retour de Martin Guerre (1982), de Daniel Vigne, premi César; Max mon amour (1986), de Nagisa Oshima; The Unbereable Lightness of Being (1987), de Philip Kaufman; Bouvard et Pécuchet (1989) i La controverse de Valladolid (1992), de Jean-Daniel Verhaeghe; Es ist nicht leicht, ein Gott zu sein (‘No és fàcil ser un déu’, 1989), de Peter Feischmann, premi al millor guió al Festival de Sitges (1990); Cyrano de Bergerac (1990), de Jean-Paul Rappeneau; El artista y la modelo (2012), de Fernando Trueba, i L’homme fidèle (2018), de Louis Garrel, pel qual fou premiat al Festival de Sant Sebastià, entre d’altres. Dirigí també, a més d’escriure’n els guions, Heureux anniversaire (1962) i La pince à ongles (1969), que guanyaren l’Oscar (1963, compartit amb Pierre Étaix) i el premi a Canes (1969) al millor curtmetratge, respectivament. Del 1986 al 1996 fou director de la Fondation Européenne des Métiers de l’Image et du Son (FEMIS). L'any 2015 rebé un Oscar honorífic.
Jean-Claude Carrière
© Film by the Sea
Guionista cinematogràfic francès.