i Benet Casablancas i Domingo | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Benet Casablancas i Domingo

Música
música mús
Compositor.
Sabadell, Vallès Occidental, 2 d’abril de 1956

Es formà al Conservatori de Música de Barcelona (1973-80) amb Josep Soler i Sardà i Antoni Ros i Marbà. És també llicenciat en filosofia (1982) per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història i ciències de la música per la mateixa universitat (2000), amb una tesi sobre l’anàlisi musical. Becat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, estudià a Viena (1982-83) amb Friedrich Cerha i K.H. Füssl, entre altres.

La seva obra revela un exhaustiu coneixement de la tradició musical, especialment del segle XX, que integra críticament com a base del seu llenguatge personal. La influència serial i la densitat del tractament contrapuntístic i motívic inicials han evolucionat cap a un llenguatge harmònic més lluminós, en el qual la preocupació estructural conviu amb una intensa expressivitat.

Les seves obres, presents als centres musicals més prestigiosos, han estat interpretades per formacions importants, com l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, la London Sinfonietta, l’Arditti Quartet, l’Ensemble Contemporain de Montreal, el Trio de Corda de París, el Trio de Barcelona i les principals orquestres simfòniques de l’Estat espanyol.

Paral·lelament a la tasca compositiva ha desenvolupat un paper destacat com a pedagog i assagista: ha estat, entre d’altres, assessor i col·laborador d’institucions com la Fundació la Caixa o el Gran Teatre del Liceu, i del diccionari musical The New Grove i ha exercit la docència al Conservatori de Música de Badalona, a l’Escola de Música de Barcelona i a la Universitat d’Alcalá de Henares. Ha estat també director pedagògic de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, i des de l’any 2002 és director del Conservatori del Liceu.

Ha publicat articles en revistes com L’Avenç, Recerca Musicològica, Quodlibet o Arietta. The Journal of the Beethoven Society of Europe i és autor de l’assaig El humor en la música. Broma, parodia e Ironía (2000).

Ha rebut nombrosos guardons, com el premi Ferran Sors de la Generalitat de Catalunya (1984), el II Musician’s Accord de Nova York (1986), el XVI Premi Internacional de música Òscar Esplà (1988), el Premi Nacional del Disc (1988), el premi Ciutat de Barcelona (1992), el Composer’s Arena d’Amsterdam (1996) i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2007) i el Premio Nacional de música del Ministeri de Cultura espanyol (2013).

La seva àmplia producció musical abasta pràcticament tots els gèneres:

Instrument sol: Preludi i fuga en do (1976), Dues peces (1978), Tres peces (1986), Fulla d’àlbum (1993), Come un recitativo (1995), Aforisme (1996), Scherzo (2000), Set epigrames (2000-03), Tres bagatel·les (2001-03), Tríptic infantil (2001-03), Tombeau (2005), Tres haikus (2008), Impromptu (2009), Lamento. Haiku para Ramon Barce (2009) per a piano, Quatre peces (1978), Díptic (1996-2004) per a guitarra, Tríptic (1996) i Ricercare para Chillida (2014), per a violoncel, Passacaglia (2006) per a violí i Sí! A montsalvatge (2012), Una pàgina per a Chopin (2015), Capriccio (2015), Epigramas cervantinos (2016) i Revêrie (2016), per a piano.

Cambra: Inflexió trièdrica i gratuïta(1975) per a flauta, clarinet i piano, Ària (1977) per a flauta i piano, Harmonies banals(1978) per a guitarra, piano i percussió, Concert (1977) per a saxofon, flauta, clarinet, trompeta i trombó, Cinc interludis per a quartet de corda (1983), núm 2 (1991), Encore for Arditti (2004),i núm 3 (2008-09), Moviment (1984), Impromptu (1991) i Haiku (2007) per a trio de violí, violoncel i piano, Trio de corda (1992) per a violí, viola i violoncel, Encore(1992) per a violí i piano, Petita música nocturna per a flauta, clarinet, piano, arpa i percussió (1992), Introducció, cadenza i ària (1993) per a violí, clarinet, violoncel i piano, Cant per a F. Mompou, per a violoncel i piano (1993), Poema (1993) per a viola (o clarinet) i piano (1993), (2010), Sis Glosses per a sextet (2010), Der graue Wald sich unter ihm schüttelte (2011), mixt per a veus i formació de cambra, Albumblätt für Arriaga (2015),Set haikús per a sextet (2016),  i Quartet de corda (2018),  .

Orquestra: Quatre fragments (1977-81), Exèquies (1977), Elegia en tres moviments (1987), Set escenes de Hamlet (1988) per a recitador i orquestra de cambra, Cinc peces (1988), Adagio (1990), Postludi (1991), New Epigrams (1997), Quatre apunts (1998), The Dark Backward of Time (basada en La tempestat de Shakespeare, 2006) i la trilogia basada en els pintors P. Klee, M. Rothko i Picasso, respectivament, Alter Klang. Impromptu per a orquestra (2007), Four Darks in Red (2009), Darkness Visible (2009), Dove of Peace (2010) per a clarinet i orquestra, Dance, Song and Celebrations (2012), i Obertura Festiva (2013), Shade and Darkness (2014), per a orquestra de corda, Sogni ed Epifanie (2014), per a orquestra de corda, Mokusei Gardens (2014) i Romanza sin palabras (2016), per a grup instrumental.

Música vocal: Tres poemes eròtics (1980 sobre M. Martí i Pol, V.A. Estellés, F. Parcerisas), Poema d’E.A. Poe (1982), D’humanal fragment (1982; J.R. Bach), És per la ment (1993; sobre poemes de J.V. Foix), Ja és hora que se sàpiga (1999, sobre poemes de J. Oliver) i Jo tem la nit... (2000: J.V. Foix), per a cor mixt.

Música escènica, cinematogràfica i incidental: Música per a un Film (1979), Inquisición (1980; per a l’obra de F. Arrabal), Música d’un ballet (1980), La Mei del costat de l’erola (ballet, 1981) i Signes dels temps per a cor mixt (1999), i l’òpera L’enigma di Lea (2018).

Col·laboració: 
JMGr
Data de revisió: 
2019-02-06
Llegir més...