Aquesta ciutat aconseguí la nominació el 17 d’octubre de 1986, en la Sessió Plenària del COI a Lausana. Els comitès organitzadors de les dues ciutats olímpiques de l’any 1992, Barcelona i Albertville, col·laboraren diverses vegades durant la fase prèvia a la celebració dels Jocs. Amb motiu dels Jocs es dugueren a terme moltes obres d’infraestructura a la Savoia, bàsicament carreteres, que provocaren protestes de sectors ecologistes i un dèficit final de 4.600 milions de pessetes, assumits per l’Estat francès i pels poders públics locals i regionals. Hi participaren un total de 64 països i 2.289 atletes. Es despatxaren 950.000 entrades, però la dispersió de les tretze subseus féu minvar la presència de públic. L’organització gravità al voltant de l’excampió d’esquí Jean Claude Killy, home molt carismàtic a la Savoia, juntament amb el president regional Michel Barnier.
Albertville’92 es féu ressò dels canvis polítics que s’havien esdevingut a Europa els anys immediatament anteriors; foren els primers Jocs Olímpics del postcomunisme a l’Europa Oriental. Així, els estats sorgits de la desmembració de l’URSS s’agruparen en l’anomenat Equip Unificat, a excepció d’Estònia, Letònia i Lituània, que constituïren per primer cop un equip propi, com també ho feren Eslovènia i Croàcia, deslligades de la federació de Iugoslàvia, mentre que Alemanya tornà a participar amb un sol equip des del 1948. Aquests canvis polítics, amb la tensió social que comporten, ja en el terreny estrictament esportiu perjudicaren l’Equip Unificat, Txecoslovàquia, Polònia, Bulgària i Romania, la qual cosa beneficià quatre països tradicionalment forts en els esports d’hivern (Àustria, Noruega, Itàlia i França). El gran beneficiat fou l’equip reunificat d’Alemanya, que encapçalà la classificació amb 26 medalles, (9 d’or, 6 d’argent i 5 de bronze); segon fou l’Equip Unificat amb 23 medalles (9 d’or, 6 d’argent i 8 de bronze), i tercer Noruega amb 20 medalles (9 d’or, 6 d’argent i 5 de bronze).
L’equip espanyol obtingué la segona medalla de la història en uns Jocs d’Hivern. Blanca Fernández Ochoa fou la tercera en la prova d’eslàlom especial i guanyà el bronze (la primera medalla per a l’equip espanyol l’havia guanyada el seu germà Francisco vint anys abans als Jocs de Sapporo, Japó). Noruega fou el país que sorprengué més positivament, mentre que Suïssa protagonitzà la gran decepció, amb només una medalla de bronze. Als Jocs d’Albertville destacaren: Lyubov Iegorova, de l’Equip Unificat (3 medalles d’or i 2 d’argent, en la modalitat de nòrdic); Petra Kromberger, d’Àustria (2 medalles d’or, en eslàlom i combinat); els esquiadors de nòrdic noruecs Vegard Ulvang i Björn Daehlie (6 medalles d’or i 2 d’argent) i l’italià Alberto Tomba, (1 medalla d’or d’eslàlom gegant), que repetí el seu èxit de quatre anys abans a Calgary. Cal destacar, així mateix, el revolucionari sistema en V en els salts del campió noruec Toni Nieminen, l’emotivitat de la parella Marina Klimova i Sergei Ponomarenko, vencedors en patinatge artístic, la nord-americana B. Blair i l’alemanya G. Niemann en patinatge de velocitat i la victòria de l’Equip Unificat en la final d’hoquei gel contra el Canadà (3 a 1). Capítol a part mereix la cerimònia d’inauguració, dissenyada per Philippe Decoufflé, un coreògraf de 30 anys, que fou un acte molt modern i original, amb un disseny d’avanguarda.