Llicenciat en geografia a la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981, es doctorà el 1984. El 1985 publicà la seva tesi doctoral, Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa. Professor des del 1983 a l’Estudi General de Girona de la mateixa universitat, és catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona des del 1992. S'ha interessat per la geografia de la percepció La percepció del bosc (1986) i per la geografia política Els nacionalismes i el territori (1991), El Fluvià com a pretext: estudi i intervenció (1993), España en Marruecos (1912-1956). Discursos geográficos e intervención territorial (1999; en col.laboració) Las Otras geografías (2006, amb Joan Romero) i Paisatge i salut (2008). El 2010, amb Paisatge, territori i societat civil guanyà el Premi Joan Fuster d’assaig. Fou director de l’Observatori del Paisatge (2005-17), ens consultiu de l’administració catalana, i el 2017 ingressà a l'Institut d'Estudis Catalans.
Joan Nogué i Font
Geògraf.