Elaborada amb posterioritat a les altres lleis lingüístiques autonòmiques —però abans de les sentències del Tribunal Constitucional sobre aquelles, que daten del juny de 1986—, pogué recollir-ne alguns aspectes interessants, a part de diverses aportacions específiques, com la distinció que fa en l’exposició de motius entre l’oficialitat territorial del català i la de caràcter personal del castellà, o les referències dels articles 30 i 31 i de la disposició addicional a la cooperació amb els altres territoris de llengua catalana. El seu abast, en general, és semblant al de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya. A part de l’exposició de motius, consta d’un títol preliminar i quatre títols més, dedicats, respectivament, a l’ús oficial, l’ensenyament, els mitjans de comunicació social i la funció normalitzadora dels poders públics. El Tribunal Constitucional (1988) n'anul·là l’article 5,2 i un incís de l’article 7,1, similars als articles anul·lats anteriorment de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya; l’article 13, que feia referència a l’ús del català en la vida militar, i l’article 20.2, que exigia coneixements suficients de català i castellà per a poder obtenir el títol de graduat escolar.