i Michel Vovelle | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Michel Vovelle

història hist
Historiador francès.
Chartres, 1933

Fill de mestres, fou educat primer a Chartres i, més tard, a París. En aquesta darrera ciutat assistí al Lycée Louis-le Grand i a l’École Normale a Saint-Cloud on, després de llicenciar-se (1958), exercí la docència. Ha estat lector a la Universitat d’Ais de Provença (1965) i professor d’història moderna d’aquesta universitat, al Centre Méridional d’Histoire Social des Mentalités et des Cultures (1976), i de la de París I (Panthéon-Sorbonne) (1987). Ha succeït A. Soboul en la direcció de l’Institut d’Histoire de la Révolution Française.

De formació marxista, ha treballat temes d’història de les mentalitats al segle XVIII i durant la Revolució Francesa, com ara les actituds davant la mort, la festa, o les mentalitats revolucionàries. Algunes de les seves publicacions són La chute de la monarchie, 1787-1792 (1972), Pitié baroque et déchristianisation en Provence au XVIIIè siècle: les attitudes devant la mort d’après les clauses des testaments (1973), Mourir autrefois. Attitudes devant la mort aux XVIIè et XVIIIè siècles présenté par... (1974), Les métamorphoses de la fête en Provence de 1750 a 1820. Avec la collaboration de Mireille Meyer et Danielle Rua (1976), Réligion et Révolution: la dechristianisation de l’an II (1976), Ville et campagne au XVIIIè siècle. Chartres et la Bence (1980), Ideologies et mentalités (1982), La mentalité revolutionnaire (1985), La Révolution contre l’église: de la raison a l’Etre Supreme (1988), Combats pour la Révolution française (1993), La découverte de la politique: géopolitique de la révolution française (1993), Les âmes du purgatoire ou Le travail du deuil (1996) i Les Jacobins de Robespierre à Chevènement (1999).

El 1998 se li concedí la Legió d’Honor de la República Francesa.

Col·laboració: 
CoJ
Llegir més...