Estudià història, matèria en la qual es llicencià el 1983 per la Universitat Autònoma de Barcelona, i periodisme. Els anys 1984-92 ocupà càrrecs de responsabilitat al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92, i posteriorment es reincorporà a la vida acadèmica. Viatjà per zones conflictives del món, especialment de l’Àfrica. Del 1987 al 1994 fou president del Centre d’Estudis Africans, i el 1994 es doctorà amb la tesi Nelson Mandela, l’últim home-déu (premi Carles Rahola 1994, tesi doctoral). L’any 1995 fou nomenat professor d’història contemporània d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Col·labora o ha estat col·laborador de diaris i revistes, entre d’altres Avui, El Periódico, Diari de Barcelona i El Temps.
És autor d’assaigs sobre el passat recent o la realitat política africana actual. A més de la tesi doctoral, ha publicat La via africana. Velles identitats, nous estats (premi Joan Fuster 1996), El imperio que nunca existió (2001, amb Gustau Nerín) i Europa sense embuts. Carta a un amic africà (2003). A banda, el 2011 publicà I ara què?, un assaig sobre els canvis polítics a Catalunya arran de la fi de l’hegemonia del pujolisme, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i l’auge del sobiranisme.
La seva narrativa de ficció gira entorn de fets i personatges històrics, molt especialment els vinculats amb Catalunya. A més del recull de narracions Herois d’Azània (premi Documenta 1995), de tema africà, ha publicat L’atles furtiu (premi Sant Jordi 1997); Àlia la sublim (2000); L’avi (premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2000), monòleg imaginari de Francesc Macià; la trilogia 1714 (2002), formada per Set de Rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres; Les set aromes del món (2004, premi Ramon Llull), Inquisitio (2006, premi Prudenci Bertrana) i El temple dels pobres (2022).
En el vessant polític, milità durant molts anys a Esquerra Republicana de Catalunya fins a dimitir-ne per a encapçalar Barcelona Decideix, organització que dugué a terme la Consulta sobre la independència de Catalunya del 10 d’abril de 2011 en aquesta ciutat. El setembre d’aquest mateix any fou elegit per a encapçalar la llista d’ERC de Barcelona com a independent en les eleccions del 20 de novembre al Congrés dels Diputats espanyol, escó que aconseguí. Es presentà com a alcaldable per ERC a les eleccions municipals de Barcelona del maig del 2015, en les quals aconseguí l’acta de regidor. El mes següent reingressà a ERC. No renovà la candidatura per a l’escó al Congrés en les eleccions del desembre del 2015. El novembre del 2018 fou nomenat conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència del govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Joaquim Torra, substituint Ernest Maragall, i renuncià a l’acta de regidor. En aquest càrrec, continuà la reobertura de delegacions internacionals de la Generalitat iniciada pel seu predecessor. Dimití el 9 de març de 2020 a causa de la gestió que feu d’un cas d’assetjament sexual dut a terme pel seu cap de gabinet. A l’octubre l’executiva del partit arxivà l’expedient obert a Bosch, exonerant-lo de responsabilitats en el cas. L’agost del 2021 el govern tancà definitivament l’expedient assenyalant que Bosch cometé una infracció greu i sancionable perquè no activà el protocol previst per la Generalitat per a la prevenció de l’assetjament sexual, però no li imposà cap sanció efectiva perquè ja havia dimitit el càrrec de conseller.