i Alfred Bosch i Pascual | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alfred Bosch i Pascual

Alfred Bosch i Pascual
© Congreso de los Diputados
literatura lit i història hist
Escriptor, periodista, historiador, activista i polític.
Barcelona, 17 d’abril de 1961

Estudià història, matèria en la qual es llicencià el 1983 per la Universitat Autònoma de Barcelona, i periodisme . En 1984-1992 ocupà càrrecs de responsabilitat al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92, i posteriorment es reincorporà a la vida acadèmica. Viatjà per zones conflictives del món, especialment de l’Àfrica. De 1987 a 1994 fou president del Centre d’Estudis Africans, i el 1994 es doctorà amb la tesi  Nelson Mandela, l’últim Home-Déu (premi Carles Rahola 1994, tesi doctoral), l’any 1995 fou nomenat professor d’història contemporània d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Col·labora o ha estat col·laborador de diaris i revistes, entre les quals Avui, El Periódico, Diari de Barcelona i El Temps

És autor d’assaigs sobre el passat recent o la realitat política africana actual. A més de la tesi doctoral esmentada, ha publicat La Via Africana; velles identitats, nous estats (premi Joan Fuster 1996), El Imperio que nunca existió (2001, amb Gustau Nerín) i Europa sense embuts. Carta a un amic africà (2003). A banda, el 2011 publicà I ara què?, un assaig sobre la els canvis polítics a Catalunya arran de la fi de l'hegemonia del pujolisme, la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i l'auge del sobiranisme 

La seva narrativa de ficció gira entorn de fets i personatges històrics, molt especialment els vinculats amb Catalunya. A més del recull de narracions Herois d’Azània (premi Documenta 1995), de tema africà, ha publicat L’atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), Àlia la sublim (2000), L’avi (premi Novel·la Històrica Nèstor Luján 2000), monòleg imaginari de Francesc Macià, la trilogia 1714 (2002), formada per Set de Rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres, Les set aromes del món (2004, premi Ramon Llull) i Inquisitio (2006, premi Prudenci Bertrana).

En el vessant polític, milità durant molts anys a Esquerra Republicana de Catalunya fins a dimitir-ne per a encapçalar Barcelona Decideix, organització que dugué a terme la Consulta sobre la independència de Catalunya del 10 d’abril de 2011 en aquesta ciutat. Al setembre d'aquest mateix any fou elegit per a encapçalar la llista d’ERC de Barcelona com a independent en les eleccions del 20 de novembre al Congrés de Diputats espanyol, escó que aconseguí. Es presentà com a alcaldable per ERC a les eleccions municipals de Barcelona del maig del 2015, en les quals aconseguí l'acta de regidor. El mes següent reingressà a ERC. No renovà la candidatura per a l'escó al Congrés en les eleccions del desembre del 2015. Al novembre del 2018 fou nomenat conseller d'Acció exterior, relacions institucionals i transparència del govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Joaquim Torra, substituïnt Ernest Maragall, i renuncià a l'acta de regidor.

Data de revisió: 
2018-11-22
Llegir més...