Es traslladà a viure a França amb la seva família, i des dels set anys residí a París. Feu estudis a l’escola del Vieux-Colombier i de mim amb Étienne Decroux, interromputs per la Segona Guerra Mundial, en que fou deportat a Alemanya. Debutà el 1948 amb el trio còmic Les trois cousins. Des del 1950 actuà preferentment en solitari, en monòlegs escrits per ell mateix, i aconseguí un gran renom a tot el món francòfon gràcies a l’habil utilització de l’absurd i a un gran domini de la llengua, que li permetia crear jocs de paraules amb una gran facilitat. El 1999 cessà d’actuar en públic. Publicà uns 200 esquetxos en enregistraments i en diversos llibres: Ça n'a pas de sens (1968), Sens dessus dessous (1976), À plus d’un titre (1989), etc, i les novel·les Les Quarantièmes délirants (2002), Une chenille nommée Vanessa (2003) i Sans titre de noblesse (2005). Fou guardonat amb el Grand Prix du disque, de l’Académie Charles Cros (1975) i el Grand Prix du théâtre, de l’Académie française (1986) i participà en alguns fims (Pierrot le fou, de J-L Godard, 1965; Tartarin de Tarascon, de F. Blanche, 1963 i La Raison du plus fou, 1972, escrita, dirigida i interpretada per ell mateix).