Nikolaus Harnoncourt

(Berlín, 6 de desembre de 1929 — Sankt Georgen im Attergau, Alta Àustria, 5 de març de 2016,)

Nom amb el qual fou conegut el director d’orquestra i violoncel·lista austríac Johann Nicolaus Graf de la Fontaine und d’Harnoncourt-Unverzagt.

Cresqué a Graz (Àustria), i estudià a la Wiener Musikakademie. Fou violoncel·lista de l’Orquestra Simfònica de Viena des del 1952 fins al 1969, sota la direcció de Herbert von Karajan. Contràriament a la inclinació d’aquest, dominant a l’època, es dedicà intensament a l’estudi i a la interpretació d’obres amb criteris historicistes i instruments d’època. Amb aquest objectiu, el 1953 fundà amb la seva muller, Alice Hoffelner, el Concentus Musicus de Viena, dedicat sobretot a la interpretació de peces que van des de l’alta edat mitjana fins a l’època barroca, amb instruments originals. Amb la mateixa filosofia, feu també incursions en el repertori clàssic (Mozart, Haydn, Beethoven). Inicià l’activitat concertística el 1957, i des del 1960 les gires internacionals, en les quals aconseguí un gran reconeixement. Entre les fites de l’orquestra, cal esmentar els enregistraments dels Concerts de Brandenburg, de J.S. Bach (1962) i, en col·laboració amb Gustav Leonhardt, el cicle complet de les Cantates (1971-91) d’aquest mateix compositor. Entre el 1975 i el 1979 dirigí, a l’Òpera de Zuric, un històric cicle de les tres òperes de Monteverdi (de les quals feu també enregistraments històrics).

Des dels anys vuitanta dirigí orquestres amb instruments moderns, entre d’altres l’Orquestra de Cambra d’Europa, l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam i les orquestres filharmòniques de Berlín i de Viena, amb les quals interpretà el repertori clàssic i romàntic. Del 1972 al 1993 exercí la docència al Mozarteum de Salzburg, i el 1994 dirigí en aquesta ciutat austríaca el cicle complet de les simfonies de Beethoven. Enregistrà més de tres-cents discs amb les grans obres de Bach, Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert, Mendelssohn i Schumann. L’octubre del 1999 inaugurà la XVI temporada de concerts d’Ibercamera a l’Auditori de Barcelona. L’any 1985 fundà a Graz el festival Styriarte. El 1983 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Sueca de Música d’Estocolm i el 1987 fou distingit amb el doctorat honoris causa per la Universitat d’Edimburg. Rebé, entre d’altres, els premis Ernst von Siemens (1974), Erasmus (1980), el premi honorari d’or de la Crítica Discogràfica Alemanya pel seu compromís amb la música antiga (1985) i els premis a la trajectòria: Polar de música (1994), Kyoto (2005), Gramophone (2009) i ECHO-Klassik (2012). Exposà les seves concepcions musicals en Musik als Klangrede (‘La música com a discurs sonor’, 1982) i en altres assaigs.