Fou el músic més representatiu del reggae, una música folklòrica de l’illa de Jamaica que revolucionà completament el món del pop i el rock. De pare anglès i mare jamaicana, Marley anà a viure als suburbis de Kingston, capital de Jamaica, a catorze anys, per seguir els ensenyaments musicals del cantant i rastafari Joe Higgs. Influït també per Curtis Mayfield i Elvis Presley, el 1962 enregistrà la primera cançó, Judge Not, apadrinat per Jimmy Cliff i Desmond Dekker. El 1964 formà The Wailing Wailers, amb Bunny Livingstone i Peter Tosh, grup al qual més tard s’afegiren altres membres. Amb aquest conjunt obtingué el primer èxit local, Simmer Down. The Wailers feien ska, però aquest ritme sincopat s’anà alentint i s’anà fent més sensual fins a esdevenir rocksteady, i posteriorment encara es tornà més lent. Mai no va perdre, però, contingut polític. Marley, amb la seva música, denuncià les injustícies contra la població negra comeses a la seva illa natal, a l’Àfrica i al món en general, i també divulgà la fe i els mites rastafarians, un moviment politicoreligiós jamaicà. No fou fins el 1973 que, amb el disc Catch a Fire, començà a popularitzar el reggae arreu del món. El 1973 publicaren un segon àlbum, Burnin', que el projectà internacionalment, èxit que consolidà el 1975 amb la cançó No Woman, No Cry. Altres temes seus destacats són I Shot the Sheriff, Jamming, Kaya, Is This Love i Waiting in Vain. Dels seus enregistraments cal destacar els àlbums Live! (1975), Rastaman Vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978), Babylon by Bus (1979), Survival (1979), Upraising (1980) i Confrontation (1983), editat pòstumament. El 1980, després de la gira europea durant la qual també visità Barcelona, li fou diagnosticada la malaltia que el portà a la mort un any després. A la seva mort, ell i la seva música es convertiren en un símbol continuat pels seguidors del moviment rastafari.