Tractat de Schengen

Monument commemoratiu de la signatura del Tractat de Schengen, a la ciutat de Schengen

© Turisme de Luxemburg

Nom que rep el conjunt de convenis que estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la Unió Europea.

El primer d’aquests acords fou signat a Schengen (Luxemburg) el 14 de juny de 1985 per la República Federal d’Alemanya, França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. El 1995 s’hi incorporaren Bèlgica, França, Alemanya, els Països Baixos, Luxemburg (que havien signat el 1990), Portugal i Espanya (que havien signat el 1992); el 1997 ho feren Itàlia i França (que havien signat el 1990) i Àustria (que havia signat el 1995); el 2000 Grècia (que havia signat el 1992) i el 2001 Dinamarca, Suècia i Finlàndia. El 2007 ho feren Polònia, Hongria, Malta, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia i Lituània (que havien signat el 2004).Tot i ser membres de la UE, la Gran Bretanya i Irlanda se n'han mantingut al marge. Els també estats membres de la UE Bulgària, Croàcia, Xipre i Romania tampoc no en formen part (2015) pel fet de no complir determinats requisits. A banda, el tractat inclou com a membres alguns estats europeus que no formen part de la UE: Islàndia (2001), Noruega (2001), Suïssa (2008) i Liechtenstein (2011).

El tractat estableix l’anomenat espai de Schengen, una frontera externa comuna entre els estats signants que, de manera general, classifiquen en tres grups tots els moviments transfronterers, segons l’origen o la destinació: Schengen, UE no Schengen i tercers països. Els estats signants  observen, entre d’altres, certes polítiques comunes d’asil i sobre la persecució policial transfronterera, a més d’uns requeriments de visats de diverses categories que, de manera general, limiten la residència de ciutadans d’estats tercers a un màxim de 90 dies. Sota Schengen, el requeriment i el control de documentació es du a terme, en principi, a les fronteres externes de cadascun dels estats membres. Cal esmentar, tanmateix, certes exempcions de visats per als ciutadans de Bulgària, Romania, Xipre i Croàcia (membres de la UE), i d’Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro i Sèrbia (candidats a l’ingrés a la UE), aplicades des de la primera dècada del 2000. En el tractat consta també la reintroducció de controls fronterers durant curts períodes (un màxim de dos mesos) per raons de seguretat nacional, mesura que ha estat posada en pràctica amb motiu de grans esdeveniments esportius i atemptats terroristes. En ocasió de l’allau de refugiats arribats des de Turquia i els Balcans, a causa de la guerra a Síria i en altres països de l’Orient Mitjà, diversos estats membres de l’espai de Schengen que eren destinació preferent dels refugiats (Alemanya, Dinamarca, Suècia i Àustria) reimposaren els controls fronterers amb caràcter indefinit al començament del 2016, i posteriorment ho feren França i Noruega.