Strategic Armament Reduction Treaty

START (sigla)

Tractat signat per limitar la proliferació d’armament estratègic, és a dir, míssils de llarg abast, míssils balístics llançats des de submarins i grans bombarders.

Després de l’acord START I, signat l’any 1991 pels EUA i l’URSS a partir de les Strategic Arms Reduction Talks, l’any 1992 Rússia, Ucraïna, Bielorússia i el Kazakhstan signaren, conjuntament amb els EUA, un protocol de l’acord START I pel qual els hereus de l’arsenal nuclear soviètic acceptaven les obligacions subscrites per l’URSS en signar el tractat. El protocol fou ratificat pels parlaments d’aquests països durant el 1992 i el començament del 1993, excepte en el cas d’Ucraïna, que ho féu el 1994. Aquest retard fou provocat pel dubte entre els polítics ucraïnesos de la conveniència de mantenir l’arsenal nuclear, i així disposar de major pes en la política internacional. Finalment, Ucraïna renuncià a l’armament nuclear i l’acord START I entrà en vigor l’any 1995. Mentre durava aquest procés, Rússia i els EUA signaren, l’any 1993, l’acord START II, pel qual es comprometien a reduir el nombre de càrreges explosives estratègiques a menys de 3.500 l’any 2003, a limitar a 1.750 per cada part el nombre de míssils balístics llançats des de submarins submergits i a prohibir els míssils balístics intercontinentals amb múltiples vectors de reentrada i punteria independent. Tot i això, després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, la retirada dels EUA del tractat de Míssils Antibalístics (ABM) signat el 1972 propicià la retirada de Rússia de l’START II l’any 2002, arran de la qual restà sense efecte. Fou substituït el mateix any pel tractat SORT (Strategic Offensive Reductions Treaty), pel qual ambdues parts es comprometien a reduir els seus arsenals nuclears en dos terços. Els acords START expiraren el 5 de desembre de 2009 i, tot i que ambdues parts no aconseguiren renovar-los immediatament, les ulteriors negociacions donaren com a resultat el Nou START , el qual, signat el 9 d’abril de 2010 per Rússia i els EUA, preveia eliminar en cada un dels dos estats i en un termini de set anys el 30% dels caps nuclears amb un màxim de 1.500, respectivament, i un total de 800 dispositius de llançament (submarins, míssils intercontinentals i bombarders) operatius.