El mètode o protocol d’accés (model OSI) fa eficient la capacitat del medi de transmissió com a canal d’accés múltiple i, en particular, evita o redueix al mínim les col·lisions entre trames (paquets d’informació) enviats simultàniament per dos o més emissors. Hi ha dos tipus bàsics de mètodes per a fer-ho, tots dos inspirats en els protocols ALOHA per a transmetre dades per ràdio, ideats els anys setanta a la Universitat de Hawaii: els que deixen que la transmissió de cada trama comenci en un moment qualsevol (accés en temps continu), i els que fan que la transmissió comenci en uns intervals de temps determinats (accés en temps ranurat). Dins el primer tipus, el més utilitzat és el CSMA/CD, en què l’accés en temps continu és doblement regulat, en primer lloc, detectant si hi ha cap ona portadora al canal, és a dir, si hi ha un emissor que hi envia trames, i en aquest cas, aturant tota nova emissió fins que el canal no estigui lliure; en segon lloc, en cas de col·lisió, enviant un senyal a tots els emissors perquè aturin la transmissió i la reprenguin al cap d’un petit interval. Dins el segon grup destaquen els mètodes anomenats de pas de testimoni (token passing), que recorden les curses de relleus en atletisme: un senyal que va d’un emissor a l’altre dóna permís a cadascun dels emissors perquè accedeixin al medi. Cada tipus o norma de xarxa és definida essencialment per un mètode d’accés i una estructura compatible amb aquest mètode. Així, les xarxes Ethernet corresponen al mètode CSMA/CD i a una disposició en bus; les xarxes Token Bus, al mètode de pas de testimoni i a una disposició en bus o en arbre; les xarxes Token Ring, a aquest mateix mètode, però amb una estructura d’anell, etc.
m