canvi climàtic

m
Geografia
Meteorologia

Celebració de la Cimera de Doha sobre el Canvi Climàtic (2012)

© International Institute for Sustainable Development

Nom donat al procés de transformació del clima per efecte de les activitats humanes.

És anomenat, també, canvi global, per les implicacions socials, polítiques, econòmiques i culturals que té. Al llarg de la història de la Terra el clima ha patit grans canvis, tant a causa de variacions en l’activitat solar com de diverses transformacions de la geosfera i la biosfera. L’augment progressiu de les temperatures mitjanes des de la meitat del segle XVIII, coincidint amb la Revolució Industrial, ha fet pensar, però, que el canvi climàtic actual podria estar provocat en bona part per les activitats humanes. Concretament, l’augment de la temperatura s’ha atribuït a la major concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera, la qual cosa ha provocat l’anomenat efecte hivernacle. La proposta de reducció de les emissions de diòxid de carboni és, de tota manera, motiu de conflictes, tant per la relació no demostrada d’aquest gas amb el canvi climàtic com per les implicacions que té en els interessos polítics i econòmics.

L’estudi de les variacions climàtiques es basa en el màxim nombre de dades disponibles sobre el clima d’altres èpoques, així com en l’elaboració de models climàtics que tenen en compte tots els factors implicats. Això permet fer simulacions per ordinador de l’evolució del clima segons les mesures preses. Tanmateix, tant les dades d’altres èpoques com els models evolutius presenten certes mancances. Pel que fa als models, no permeten tenir en compte petits canvis que, en alguns paràmetres, poden produir grans variacions a mitjà o llarg termini. També cal considerar efectes que, de manera més o menys extensa, poden produir refredament, com ara la filtració de la radiació solar per part dels aerosols o d’erupcions volcàniques com la del Pinatubo.

Tot i així, al final del 1995 l’IPCC (sigla en anglès de l’Intergovernmental Panel on Climate Change) conclogué que, com a mínim, una part del canvi climàtic tenia un origen antròpic. Aquest organisme preveu que l’any 2100 la temperatura mitjana haurà augmentat d’1,5 a 3 graus i que el nivell del mar pujarà entre 15 i 90 cm. Això significa un escalfament 50 vegades més ràpid que el que es produí en finalitzar la darrera era glacial, l’escalfament més ràpid dels darrers 100.000 anys. Però el canvi climàtic no significa només, o necessàriament, un augment de la temperatura mitjana i del nivell del mar, sinó que també pot tenir altres efectes en diferents parts del món. Alguns experts assenyalen que alguns d’aquests efectes ja es noten i que per això es produeixen més catàstrofes naturals —grans pluges, huracans, riuades— que no pas abans. A mitjà i a llarg termini, altres efectes podrien ser: la desertització d’algunes zones, el desglaç en d’altres, la migració forçada o la desaparició d’espècies, l’extensió de malalties tropicals a zones de fora els tròpics, les migracions humanes (refugiat ecològic), etc. Amb tot i això, l’evolució del clima no dependrà solament de les mesures que es prenguin, sinó també de l’activitat solar i de molts altres fenòmens naturals.

Les dades de l’informe de l’IPCC del 2001 mostraren un panorama força difícil: es calculà que la temperatura superficial global mitjana podria augmentar d’1,4 °C a 5,8 °C en el període 1990-2100, més del que es preveia en l’informe anterior. El valor predictiu dels models climàtics havia augmentat molt amb relació als models que s’exposaven en l’informe del 1995: s’incrementà el nombre de registres de temperatura, i la reconstrucció de les dades climàtiques dels darrers mil anys evidenciava que l’augment de temperatura del segle XX no és usual. Augmentaren també les dades que demostraven la intervenció antropogènica en els registres de temperatura dels darrers 35-50 anys i la paleoclimatologia posà en relleu la influència de les interrupcions de la circulació termohalina en els canvis climàtics del passat.

El canvi climàtic ha estat, des de l’inici de la seva formulació, objecte d’un intens debat a causa de la natura enormement complexa i multifactorial del fenomen i pel grau d’incidència de les activitats humanes. La controvèrsia ha concitat posicions extremes tant posicions apocalíptiques com de negació de la seva existència (i, especialment, de la seva antropogènesi). Tot i l’escepticisme, ha crescut en la comunitat científica un ampli consens sobre l’existència d’un canvi climàtic provocat en gran part per l’acció humana i els efectes potencialment perjudicials que en deriven. Atès l'abast global del fenomen, que fa impossible afrontar-lo separadament per estats o per regions, des de les instàncies internacionals (especialment les Nacions Unides) des de la fi del segle XX hom ha impulsat una sèrie de reunions i convenis l’eficàcia dels quals ha estat molt qüestionada, atesos els interessos poc conciliables dels diversos agents (bàsicament els estats). Una de les principals dificultats es troba en els països en vies de desenvolupament, molt especialment els anomenats emergents, que veuen en les mesures contra el canvi climàtic un obstacle afegit al creixement econòmic, creixement que els seus governs situen com a prioritari. Fites d’aquests intents han estat, entre d’altres, la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro (1992) i l’Agenda 21 que en resultà, i el Protocol de Kyoto (1997), base de moltes de les cimeres posteriors. Una mostra de les dificultats per a assolir un consens i una acció concertada és que, després de prop d’una desena d’aquestes cimeres, no ha estat fins a la de París que tots els estats han subscrit la totalitat dels acords. Tanmateix, la retirada dels Estats Units al juny del 2017 multiplicà la incertesa en l’acompliment dels objectius de lacord.

A Catalunya, la Generalitat ha impulsat el seguiment de les repercussions del canvi climàtic en el territori amb la publicació periòdica de l’Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2002, 2010 i 2016), en el qual participen l'Institut d'Estudis Catalans i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. Com a tendències generals, s’hi constata l’augment de la temperatura mitjana i de fenòmens climàtics extrems, menys disponibilitat d’aigua i problemes d’erosió al litoral. Els informes també contenen recomanacions de mesures per a contrarestar les conseqüències del canvi climàtic.