Hi ha diferents estratègies per a xifrar la informació, però gairebé totes consisteixen a modificar algun paràmetre de la comunicació segons una seqüència pseudoaleatòria coneguda per l’emissor i pel receptor. La seqüència és pseudoaleatòria en aquest sentit: el receptor que desconeix la clau amb què ha estat generada interpreta que és del tot aleatòria, mentre que aquell que sí que la coneix pot reproduir la seqüència amb una certa facilitat. El xifratge de la informació s’estén a tot tipus de comunicació que requereixi un cert grau de seguretat i als sistemes de radiodifusió de pagament.
La transformació d’un missatge (durant el procés de xifrat o desxifrat) mitjançant un algorisme criptogràfic és especificada per l’ús d’una clau criptogràfica, que habitualment consisteix en una seqüència de nombres o lletres. La criptografia es pot classificar en criptografia simètrica o criptografia asimètrica. Les tècniques basades en criptografia simètrica es basen en l’ús d’una única clau, compartida per l’emissor i el receptor del missatge i mantiguda en secret, que s’utilitza tant per xifrar com per desxifrar el missatge. Les basades en criptografia asimètrica fan ús d’un parell de claus: una clau pública, coneguda per qualsevol usuari, i una clau privada, coneguda únicament pel propietari de la clau. Ambdues claus estan relacionades matemàticament, de manera que és possible xifrar el missatge amb una de les claus, i desxifrar-lo amb l’altra. L’aplicació de la criptografia permet proporcionar autenticació, confidencialitat, integritat i no-repudiació en la transmissió de missatges, així com controlar l’accés a determinats recursos.