Amb la mort dels darrers exemplars de l’espècie desapareix també l’espècie com a tal i el seu patrimoni genètic. L’extinció ha estat un procés normal dins l’evolució de la biosfera, de manera que hi ha un turnover o reemplaçament continuat d’unes espècies per unes altres (l’anomenada extinció de fons); nogensmenys, en determinats moments de la història de la biosfera s’han produït grans episodis sobtats d’extinció en massa que han afectat més del 50% de les espècies, sense que hi hagi hagut un reemplaçament immediat per altres de noves. Hi ha hagut cinc grans episodis d’extinció massiva, corresponents al Cambrià, al final de l’Ordovicià, al Devonià superior, al límit Permià-Triàsic i al límit Cretaci-Terciari. Les causes d’aquestes grans extincions massives (meteorits, vulcanisme) són encara objecte de discussió. D’altra banda, en un termini extraordinàriament curt per comparació a l’escala de temps geològica, l’espècie humana ha esdevingut el factor principal en l’extinció d’altres espècies d’éssers vius, a causa, sobretot, de la seva capacitat per a alterar el medi natural. La situació actual d’acceleració de la pèrdua de biodiversitat ha dut a proposar els temps actuals com la sisena extinció. La llista roja del 2004 identificà 15 589 espècies en risc d’extinció, que representen un de cada tres amfibis, una de cada dues tortugues, un de cada vuit ocells i un de cada quatre mamífers. Un estudi realitzat el 2005 preveu que el canvi climàtic provocarà que entre el 15% i el 37% de les espècies analitzades siguin susceptibles d’extingir-se abans del 2050. Els darrers anys, el 71% de les espècies de papallones i el 54% de les d’aus han experimentat retrocessos molt pronunciats o bé s’han extingit. El 2003 hom proposà com a causa de l’extinció del període primari ordovicià les explosions de raigs gamma.
f
Paleontologia