i islamisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

islamisme

substantiu masculím
Política    Islamisme
ciències polítiques polít
Moviment per a l’hegemonia de la doctrina islàmica.

Nascut en el període postcolonial i estès pràcticament a tots els països musulmans, parteix de la identificació entre poder polític i poder religiós que domina la concepció tradicional de l’islam. El seu objectiu és la creació d’un estat islàmic inspirat en l’edat d’or de l’islam, cosa que comporta el rebuig i l’enderrocament de l’estat modern, vist com a fruit del domini occidental. Per tal de reislamitzar la societat, els moviments de renovació islàmica empren una doble estratègia: política (sovint violenta) per a emparar-se de l’estat, i missional, destinada a reislamitzar els individus. Exemples d’estats islamistes són l’Iran, des del 1978 i l’Afganistan en 1996-2002. Bé que basats també en la xara, hom no sol incloure els estats del Golf Pèrsic en aquests moviments de renovació per tal com el seu poder no prové d’una reacció contra Occident, sinó que és vist com a fruit d’una continuïtat històrica. A l’inici del segle XXI, en el món musulmà coexistien respostes diverses als reptes politicosocials del món modern: d’una banda, l’islam revolucionari i insurgent, que preconitza la guerra santa contra els infidels (especialment contra Israel i els EUA), propugnador d’un estat teocràtic i de l’aplicació estricta de la xaria al món musulmà, adquirí a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 una rellevància central en propiciar la lluita global contra el terrorisme, a la qual s’uniren (si bé amb importants matisos) gairebé tots els estats musulmans. Un primer resultat d’aquesta lluita fou l’enderrocament d’un dels pocs règims d’aquest tipus, els talibans de l’Afganistan (1996-2001). A l’Iran, d’altra banda, el moderat Mohammad Khatami intentà sense èxit superar l’hegemonia del Consell dels Guardians, que controlaven les institucions de l’estat. El 2005, Khatami fou substituït en el càrrec per Mahmoud Ahmadinejad, que representava la tornada al poder del sector més ortodox de l’islam iranià. Tret de l’Iran i el Sudan, el fonamentalisme islàmic revolucionari resta confinat a organitzacions clandestines, de les quals Al-Qā'ida és amb diferència la principal per la seva projecció. La major part fan ús de la violència terrorista per a l’assoliment dels seus objectius. Tot i tractar-se d’un règim laic, l’enderrocament de S. Husayn (2003) i la posterior ocupació de l’Iraq tingué un efecte de crida sobre militants d’arreu del món musulmà, que, semblantment al que succeeix a l’Afganistan, hostilitzen amb atemptats la població civil, les forces i el personal multinacional de suport i els fràgils governs que s’hi han constituït. En el conflicte israelianopalestí, organitzacions com Hamàs i Ḥizb Allāh amenacen l’hegemonia de l’OAP, bàsicament laica. Aquestes dues organitzacions reben el suport de Síria i del seu estat tutelat, el Líban, ambdós també teòricament laics. Pel que fa a regions més perifèriques de l’islam, a Txetxènia, el fonamentalisme islàmic ha suplantat un desafiament al govern rus que fins el 1999 era sobretot nacionalista (transformació que també ha experimentat un altre conflicte llunyà, el del Caixmir). A l’Àsia Central l’islam s’enfronta en major o menor mesura als règims autoritaris postsoviètics, i al Sud-est asiàtic la violència lligada a l’islamisme radical té un especial relleu a Indonèsia (atemptat de Bali del 2002) i a les Filipines (guerrilla d’Abu Sayyaf), mentre que durant el seu llarg mandat (1980-2002), el mandatari malai Mahathir Mohamad féu freqüents crides a la rebel·lió antioccidental en nom de l’islam. En les monarquies del golf Pèrsic, on regeix una teocràcia de característiques similars a la de l’islam revolucionari, l’aliança estratègica amb els estats occidentals passa per uns moments difícils, ja que un gran nombre d’activistes islàmics (entre els quals el mateix Ossama Bin Laden) són o han estat súbdits prominents d’aquests estats. Especialment, el règim saudita es troba sotmès a la doble pressió dels EUA, que exigeixen canvis democràtics en les institucions, i el terrorisme d’Al-Qā'ida, que les ha convertit en objectius dels seus atemptats des que el 2001 el règim s’adherí a la lluita antiterrorista global. La major part d’estats del Magrib i del Nord d’Àfrica són sotmesos a règims autoritaris o semidemocràtics en els quals el pes de l’islam en la legislació varia però sempre hi és present en alguna mesura, i es combina amb la persecució sistemàtica de l’islam radical, força estès entre la població. És el cas d’Egipte, Tunísia, el Marroc, i també Jordània. Algèria constituïa els primers anys del segle XXI una versió extrema d’aquests casos per la continuació de la guerra civil no declarada que esclatà a partir del no reconeixement del triomf del Front Islàmic de Salvació l’any 1991, en la qual els grups més extremistes com el GIA han anat guanyant protagonisme. Un cas atípic el constitueix Turquia, on l’islam, després de ser perseguit i reprimit pel règim militantment laic creat per Mustafà Kemal (1923) guanyà unes eleccions democràtiques el 2002. El partit de la Justícia i el Desenvolupament liderat per Recep Tayyip Erdogan, tanmateix, es distancià de qualsevol confessionalitat sospitosa. Però quan Turquia sol·licità l’ingrés a la Unió Europea, un dels principals motius adduïts per a justificar la irada negativa d’amplis sectors europeus fou que es tractava d’un país musulmà. D’altra banda, el gran nombre d’immigrants de religió islàmica en diversos estats europeus considerats ‘nuclears’ i les dificultats d’integració d’aquest col·lectiu (diversament atribuïdes tant a determinades especificitats de la religió islàmica com al fracàs de les polítiques d’integració dels governs o a l’explícita incitació a la xenofòbia per part de determinats partits) han donat lloc a una acusada inquietud en l’opinió pública europea, sobretot arran de fets com l’assassinat del cineasta Theo van Gogh als Països Baixos al novembre del 2004 o els atemptats de Londres del juliol del 2005, perpetrats per ciutadans musulmans d’aquests països fills d’immigrants. Malgrat una relació molt menys evident, també foren motiu de preocupació en el mateix sentit els avalots massius en suburbis d’algunes grans ciutats franceses del novembre del 2005 pel fet que, tot i no tenir en principi cap mena de vinculació amb l’islam, eren protagonitzats sobretot per joves francesos d’origen magribí.

Col·laboració: 
ElSa
Llegir més...