Un protocol sol anar associat a una capa o nivell (de la 2 a la 7) del model OSI, tot i que contingui especificacions que afecten altres nivells. Pel que fa al nivell 2 o d’enllaç, hi ha uns protocols, anomenats d’accés, orientats al bit o bé al caràcter. Els primers fan ús d’uns indicadors que delimiten els camps de dades per permetre'n el control. Pertanyen a aquesta classe els protocols SDLC, HDLC, LAPB (per a xarxes X.25) o el LAPD. En els protocols orientats al caràcter, les funcions de control recauen sobre uns bytes (caràcters) que cal interpretar i distingir dels altres que formen part dels missatges que hom transmet, com és el cas del protocol BSC. Els protocols orientats al bit són més simples d’usar que els orientats al caràcter i tenen també un rendiment superior. A les xarxes locals (LAN) hi ha uns protocols o mètodes d'accés que corresponen a un subnivell específic (subnivell MAC o de control de l’accés al medi) dins el nivell 2. Entre els protocols de xarxa (nivell 3) destaquen l’IP, que associat amb el TCP (nivell 4 o de transport) forma el protocol característic d'internet; l’IPX, per a la commutació de paquets entre les màquines connectades a les xarxes NetWare, de Novell; o el X.25, que especifica la connexió d’un ordinador central amb una xarxa de commutació de paquets de la primera generació i que ha donat nom a tota una família de grans xarxes públiques, com Iberpac (Ibercom). Dos dels protocols d’aplicació (nivell 7) més importants són FTP, per a la transferència d’arxius des d’un servidor, i Telnet, per a la connexió remota, que permet que un usuari accedeixi a un programa que és executat en un altre ordinador. Tots dos són protocols d’Arpanet, incorporats més tard a internet, i que acompanyen els dos protocols de nivell inferior TCP/IP, esmentats abans.
m
Electrònica i informàtica