Fou professor d’economia a la Universitat de Chittagong de 1961 a 1965, i el 1965 amplià estudis a la Universitat de Vanderbilt (EUA) on obtingué el doctorat l’any 1969, i hi ensenyà economia fins el 1972, que tornà com a cap de departament de la Universitat de Chittagong.
Els seus estudis el portaren a concloure que un dels principals obstacles per a sortir de la pobresa de la població rural era la manca de disponibilitat de diners que, d’altra banda, les entitats bancàries tradicionals no els prestaven en condicions accessibles. Amb aquest objectiu, fundà el 1976 el Grameen Bank, que oferia petits crèdits sense interès i que introduïa un sistema de control en el qual individus tercers associats amb el prestatari no poden rebre al seu torn crèdits si aquest no retorna el seu en el termini fixat.
El Grameen Bank, que a mitjan 2005 tenia més de dos mil delegacions a tot Bangladesh i que havia concedit crèdits a més de 6 milions d’individus, es constituí com a banc independent el 1983, i el seu èxit (la taxa de retorn era de més del 95%) s’ha estès a nombrosos països en vies de desenvolupament. Un fet que ha donat lloc a reflexions és que més del 90% dels usuaris del Grameen Bank són dones.
President del Consell Assessor Internacional de la Quarta Conferència Mundial sobre Dones de Pequín (1993-95), també formà part de la Global Commission of Women's Health (1993-95), i des del 1993 és membre del Consell Assessor de Desenvolupament Econòmic Sostenible de les Nacions Unides. Ha rebut nombrosos premis, entre els quals l’Independence Day Award (Bangladesh, 1987), el Mohamed Shabdeen Award for Science (Sri Lanka, 1993), el World Food Prize Foundation (1994) i el Premi Nobel de la Pau (2006).
Poc després de guanyar aquest darrer premi, intentà fundar un nou partit polític que no arribà, però, a establir-se. Al març del 2011 el Banc Central li retirà el càrrec de director del Grameen Bank adduint motius d’edat. La mesura, molt polèmica, fou qualificada de motivada políticament des de nombrosos sectors.