Música precoç, a 11 anys publicà el seu primer disc, Björk , un treball de versions de clàssics de bandes com ara The Beatles, que fou un èxit popular a Islàndia. La seva carrera musical continuà al seu país, on formà part de les bandes Exodus, Jam 80, Tappi Tíkarrass i Kukl, que canvià de nom per Sugarcubes, sextet de pop independent que obtingué reconeixement a les illes Britàniques. Abans de la dissolució del grup, el 1992, publicà Gling-Gló (1990), un treball d’estàndards de jazz que Björk cantà majoritàriament en islandès i que posà de manifest el seu eclecticisme dins del terreny de la música pop. Instal·lada a Londres, debutà en solitari amb Debut (1993). Amb una producció de to electrònic, moderna i embolcallant, i inspirada en estils com el soul , el jazz , el pop i el trip-hop , Björk aconseguí fer populars les tendències de la música pop que fins aleshores formaven part dels cercles minoritaris. Post (1995) i Homogenic (1997) li serviren per a explorar nous terrenys, introduint progressivament més elements procedents de l’escena electrònica. La seva participació a la pel·lícula Dancer in the Dark , dirigida per Lars Von Trier, la convertí en una figura mediàtica arreu del món en cercles extramusicals. Björk fou guardonada com a millor actriu al Festival de Cinema de Canes, l’any 2000, i publicà Selmasongs , la banda sonora del film. L’any 2001 aparegué Vespertine , el seu treball més reposat, elogiat per la crítica però lluny d’ésser un èxit comercial. El 2004 edità Medúlla , el seu disc més inaccessible, amb el qual deixà de banda les bases electròniques i investigà les possibilitats de la veu humana per a crear ambients sonors.