Martti Oiva Kalevi Ahtisaari

(Viipuri, Carèlia; actualment Vyborg, Rússia, 23 de juny de 1937 — Hèlsinki, 16 d’octubre de 2023)

Martti Oiva Kalevi Ahtisaari

© OTAN

Polític i diplomàtic finlandès.

Fill d’un militar, nasqué accidentalment a Rússia. Serví a l’exèrcit i el 1959 es graduà en magisteri per la Universitat d’Oulu. Del 1960 al 1963 visqué al Pakistan en una missió de l’Associació de Joves Cristians (YMCA) com a mestre d’educació física. De tornada a Finlàndia, es dedicà a programes d’ajuda i desenvolupament al Tercer Món des del ministeri d’afers estrangers, on entrà el 1965. Del 1973 al 1977 fou ambaixador a Tanzània i, posteriorment, comissionat de l’ONU a Namíbia (1977-81), càrrec del qual fou apartat per l’oposició de Sud-àfrica a causa dels seus contactes amb la SWAPO i el moviment antiapartheid. En 1989-90 fou el cap de la missió de l’ONU per a la independència de Namíbia, i l’any següent fou nomenat ministre d’afers estrangers de Finlàndia. El 1992 fou nomenat cap per a Bòsnia i Hercegovina de la Conferència Internacional sobre l’antiga Iugoslàvia, de la qual també en fou nomenat assessor especial.

Candidat pel Partit Socialdemòcrata, al febrer del 1994 fou el primer president finlandès a ser elegit directament, i des d’aquest càrrec impulsà l’ingrés de Finlàndia a la Unió Europea (1995).

A la fi del seu mandat (2000) reprengué la carrera diplomàtica: aquest mateix any el govern britànic el nomenà supervisor per al decomís dels arsenals de l’IRA, i el 2005 medià amb èxit entre la guerrilla GAM d’Atjeh i el govern d’Indonèsia per a l’assoliment d’un acord de pau. Nomenat cap de la delegació de l’ONU per a l’assoliment d’un estatut territorial definitiu per a Kosovo el 2005, el 2007 presentà un pla de supervisió per a la consecució gradual de la independència, pla que fou rebutjat per Sèrbia i Rússia. Tanmateix, poc després de la seva dimissió del càrrec (2007), el parlament de Kosovo anuncià unilateralment la independència.

Ocupà càrrecs directius o d’assessor de diverses organitzacions dedicades a impulsar el desenvolupament econòmic i la democràcia, entre les quals, la Fundació Soros, l’Institut Est-Oest, l’Institut Internacional per a la Democràcia i l’Assistència Electoral, i la Iniciativa per a la Gestió de Crisis. L’any 2008 li fou atorgat el premi Nobel de la Pau.