i Fèlix Martí i Ambel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Fèlix Martí i Ambel

ciències polítiques polít
Activista cívic.
Barcelona, 1938

Llicenciat en filosofia (1965), s’inicià professionalment com a professor d’aquesta matèria a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (1968-70), d’on posteriorment fou director del Laboratori de Sociologia. S’introduí de molt jove en l’escoltisme i el moviment estudiantil, i fou successivament comissari de Minyons Escoltes (1960-63) i director de la Residència Universitària Sant Antoni de Barcelona (1963-68). Actiu en l’antifranquisme cristià i catalanista, el 1971 fou empresonat i processat pel Tribunal de Orden Público, acusat de propaganda clandestina, condemna de la qual no fou amnistiat fins el 1977. Director de la Fundació Jaume Bofill (1969-71) i professor de l’Institut de Teologia de Barcelona (1973-88), el 1974 fou cofundador del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, en el qual milità fins a l’absorció dins del PSC-PSOE (1978).

Del 1975 al 1984 presidí Pax Romana, i el 1984 impulsà la creació del Centre UNESCO de Catalunya, del qual fou director fins el 2002, amb la finalitat de difondre les activitats d’aquesta agència de les Nacions Unides a Catalunya i projectar-hi, al seu torn, la realitat catalana. Dins de la UNESCO fou també president del Comitè Consultiu sobre Pluralisme Lingüístic i Educació Multilingüe (1999-2003) i, relacionat amb el Centre Unesco de Catalunya, president del Centre Català de Prospectiva (1991-2004). Fou també promotor de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa (1992), organització per a actualitzar les reivindicacions catalanes de sobirania i autogovern. Ha estat també moderador de la Conferència de Pau del País Basc, promoguda per Elkarri (1995) i director de l’Oficina Tècnica Local del IV Parlament de les Religions del Món celebrat a Barcelona el 2004.  

Membre  del patronat de la Fundació per una Cultura de la Pau, creada per Federico Mayor Zaragoza l’any 2000, i del patronat de la fundació solidària  Ubuntu, des del 2002 presideix l’Opinió Catalana, associació per a la normalització nacional de Catalunya i els Països Catalans. Li han estat atorgats diversos guardons i distincions , entre les quals la presidència honorària de Linguapax (1994) i el Centre UNESCO de Catalunya (2003), la medalla UNESCO dels drets humans (1995), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2002), la Medalla d’honor de la Ciutat de Barcelona (2006) i el Premi a la Projecció Internacional de la Generalitat de Catalunya (2010). El 2006 publicà les memòries Diplomàtic sense estat, i el 2013 Déus desconeguts.

Col·laboració: 
GVA
Llegir més...