Segons la Constitució del 1978, tenen concert econòmic les Canàries per raó de llur insularitat, Ceuta i Melilla a causa de llur estatut especial i, per motius històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En aquests dos darrers casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines (1876), després de les quals l’Estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l’Estat, sinó que hi aplicà un règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior.
Segons els respectius estatuts d’autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de capacitat normativa i d’autonomia en la gestió i recaptació d’imposts, i transfereixen una quantitat pactada amb l’Estat proporcional a la capacitat tributària d’aquests territoris, en concepte de despeses generals. Per llei el concert econòmic ha de negociar-se cada cinc anys, bé que el del País Basc, per desacords amb el govern central, restà sense renovar-se els anys 2007-2017. .
Des de Catalunya, històricament hom ha reclamat un tractament fiscal similar, que arrenca sobretot de la campanya del Concert Econòmic del 1898 organitzada per l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre de la qual en resultà un missatge adreçat a la reina espanyola Maria Cristina d’Àustria.
Després del franquisme, el concert econòmic tornà a situar-se al centre del debat públic a mesura que augmentava el dèficit fiscal català com a resultat del sistema recaptatori i redistributiu espanyol, especiament al llarg dels primers anys del segle XXI. El gener de l’any 2012 les mateixes entitats, a les quals s’afegiren les seccions catalanes dels sindicats Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, feren una crida a l’estat espanyol a avenir-se a negociar un pacte fiscal, de característiques similars al concert econòmic.