Comprèn una gran part de l’anomenada regió volcànica d’Olot (15.309 ha d’un total d’unes 25.000 ha), centrada al pla d’Olot i als seus vessants, coberta en la major part pel camp de lava, on afluí seguint la vall del Fluvià i arribà fins a Sant Jaume de Llierca. Un altre sector important és a la vall tectònica del Ser, al peu de l’escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La lava seguí aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el sallent de Santa Pau. Finalment, un tercer sector es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i de la riera d’Adri. Al sector d’Olot també hi hagué erupcions antigues, ja que hom troba còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià. En les erupcions modernes hom reconeix diferents fases, que han estat situades totes dins el Quaternari mitjà. Quant a les formes de relleu, hi ha cons volcànics de tipus estrombolià, alguns amb cràter central (Montsacopa, el, Santa Margarida); d’altres, amb cràter o cràters laterals (puig de la Garrinada), i d’altres, en forma de ferradura (les Bisaroques). Pel que fa a la composició, n’hi ha de constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials grossers (Montolivet, Croscat). A banda dels cons, també hi ha taules de lava, posades en relleu per l’erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats. Són abundants, al sector del Ser, les acumulacions de lapil·lis (dites al país grederes) i, prop d’Olot, les formacions de laves poroses, consolidades en sectors d’aiguamolls, com en el bosc de Tosca. L’any 2016 es localitzaren a les colades volcàniques del Boscarró i el Molí Fondo (Sant Joan les Fonts) diverses formacions en túnel conegudes com a blísters, d’uns 150.000 anys d’antiguitat, úniques en tota la península Ibèrica.
La protecció d’aquest espai, singular sobretot per la geologia volcànica, i que inclou també elements menys coneguts però igualment insòlits com els tossols, així com molts altres atractius naturals i paisatgístics, ja havia estat demanada el 1917. No fou fins el 1982 que el Parlament de Catalunya declarà una primera protecció amb la concessió de les figures de paratge natural d’interès nacional i reserva integral d’interès geobotànic a la zona compresa entre les valls del Fluvià i del Ser i la capçalera de les valls d’Aiguavella i Sant Iscle. Amb l’entrada en vigor de la llei d’espais naturals, el 1985 la zona volcànica passà a ser considerada parc natural, amb un gran nombre de reserves naturals. Per la mateixa llei foren declarades reserves integrals geobotàniques la major part del cons volcànics i la fageda d'en Jordà. El parc inclou terres dels municipis de Castellfollit de la Roca, Mieres, Montagut, Olot, les Planes d’Hostoles, les Preses, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Santa Pau i la Vall de Bianya. Des de la seva creació, les 11.300 ha inicials del parc passaren, després de dues ampliacions (2001 i 2007) i del nou Pla Especial de la Zona Volcànica (2010), a les 15.309 ha actuals, que comprenen 1.180,42 ha de 28 reserves naturals parcials.També inclou el parc de Pedra Tosca, que recrea un espai volcànic reconvertit en artigues per al conreu.