Consisteix en la utilització d’una constel·lació de satèl·lits d’òrbita mitjana (MEO) que donen cobertura global a la Terra, i que emeten un conjunt de senyals que possibiliten a un observador determinar la seva posició geogràfica a partir de la recepció d’un mínim de tres senyals de tres satèl·lits diferents. Proporciona informació precisa per navegació en temps real de l’ordre d’1 a 5 m. En una primera fase, el GNSS1 reuneix les possibilitats dels sistemes GPS i GLONASS, i les augmenta amb altres sistemes. El GNSS és menys dependent del control militar que el GPS. La participació europea en aquesta primera fase del GNSS1 és el sistema EGNOS, compost per estacions terrestres i diversos satèl·lits geoestacionaris. L’EGNOS proporciona més precisió que el GPS i el GLONASS per separat, i garanteix la disponibilitat i la continuïtat del servei. En una segona fase, el GNSS2 es basarà en una xarxa europea de satèl·lits amb control totalment civil, anomenada Galileo, i impulsada per l’ESA. Entre les capacitats del Galileo, hi ha la d’establir precisions inferiors al metre, l’adquisició ràpida de senyals, l’accés obert i controlat i l’establiment de jerarquies de servei segons les aplicacions i les quotes de pagament. La seva fase final de desplegament és prevista per a l’any 2007. El Galileo comporta la independència europea en el sector de posicionament per satèl·lit. Arran d’aquest perill de competència amb els interessos nord-americans, en la Conferència Mundial de Comunicacions (WRC) del 1999, celebrada a Istanbul, el departament de defensa dels EUA anuncià que suprimiria l’anomenada disponibilitat selectiva aportada pel codi C/A del sistema GPS, de manera que els usuaris civils poguessin disposar de molta més precisió que fins llavors. Aquest fet fou considerat pels països membres de la UE com un primer èxit del Galileo anterior al seu desplegament, el qual no s’aturà.
m