acords de pau d’Oslo

Acords signats entre el govern laborista israelià i el líder de l’OAP, I.Arafat, amb l’objectiu d’establir l’autogovern palestí a Gaza i a Cisjordània, territoris ocupats per Israel des del 1967.

Els acords, signats a Washington el 14 de setembre de 1993 sota els auspicis dels EUA i la Federació Russa, havien de posar fi al conflicte palestinoisraelià garantint, d’una part, seguretat i, de l’altra, un territori de sobirania palestina. Establien una primera fase transitòria de cinc anys per a atènyer l’estatut definitiu dels territoris palestins, durant els quals, després de la retirada prèvia de les forces israelianes de Gaza i Jericó, hom preveia l’elecció per sufragi universal directe d’un consell provisional palestí amb competències governamentals (inclosa la creació d’un cos de policia palestina), que havia de negociar amb el govern israelià els assentaments jueus a Cisjordània, la situació dels refugiats palestins, l’estatut de Jerusalem i la seguretat i els límits definitius del territori palestí. El document conegut amb el nom d’Oslo II, signat el 28 de setembre de 1995, aplicava sobre el terreny els principis generals establerts en els primers acords. Tot i que Arafat fou elegit en les eleccions al Consell per una àmplia majoria (1996), el boicot als acords (proposat pel Likud, els partits religiosos israelians, alguns sectors de l’OAP i organitzacions fonamentalistes islàmiques) en determinà la impracticabilitat, especialment arran dels continuats atacs terroristes palestins, les represàlies israelianes, l’assassinat de Yitzhak Rabin (1995) i l’accés al govern israelià del Likud en 1996-99 i a partir del 2001. Aquest mateix any, els atemptats de fonamentalistes islàmics sobre Nova York i el Pentàgon afavoriren que el govern dels EUA transigís als atacs de l’exèrcit israelià contra l’Autoritat Nacional Palestina, encapçalada per Arafat.