Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, exercí diversos càrrecs docents en aquesta mateixa universitat: adjunt de gramàtica general i crítica literària (1959-72), agregat numerari de llengua espanyola (1972-75) i, finalment, catedràtic de gramàtica general i crítica literària des del 1975. Fou secretari general de la Universitat de Barcelona i secretari de la facultat de filosofia i lletres; dirigí el Col·legi Major de Medicina de la Santa Creu i Sant Pau, i l’Institut d’Ensenyament Mitjà i Professional de Calella. També fou professor titular i secretari dels Estudis Hispànics de la Universitat de Barcelona, professor de l’Escola Superior de Relacions Públiques i de l’Escola de Periodisme de la Universitat de Barcelona i professor titular de l’Institut Laboral Batlló. Especialista en toponímia, onomàstica i etnolingüística, publicà estudis destacats en aquest àmbit, com Toponimia de Reconquista (1959) i Onomàstica barcelonina del segle XIV (1977). Realitzà una edició crítica del Diálogo de la lengua (1986), de Juan de Valdés, i diversos estudis sobre Nebrija. En l’àmbit de la semàntica i la normativa de la llengua publicà obres com Gramática y redacción (1959), Ortografía (1961), Diccionario Planeta de la lengua española usual (1982), Cuestiones de sintaxis española (1984), Diccionario normativo y guía práctica de la lengua española (1986) i Nuevos modelos para ejercicio lingüístico (1987). Fou l’introductor de l’estructuralisme en la lingüística espanyola, juntament amb Emilio Alarcos Llorach. El 1987 ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el discurs Cap a una etnolingüística catalana. Fou president de la Sociedad Española de Lingüística i membre corresponent de la Real Academia Española.