Diplomat en interpretació a l’Institut del Teatre, inicià la seva trajectòria teatral com a intèrpret i, posteriorment, per tal d’explorar noves vies de creació escènica, es decantà cap a la direcció d’espectacles, activitat que li valgué el premi de la Crítica al millor director del 2000. El 1997 fundà la companyia Kronos Teatre, que donà a conèixer en el marc del Festival de Sitges, on presentà Kafka: El procés (1997), Les Troianes (1998), La màquina d’aigua (1999), de D. Mamet, i Un cop baix (2000), de R. Dresser. Per al Grec 2000 muntà un arriscat Titus Andrònic, de Shakespeare, que obtingué el premi J.L. Alonso de l’Asociación de Directores de Escena per a joves directors. Posteriorment escenificà Les variacions Goldberg (2001), de Tabori; Woyzeck (2001), de G. Büchner; Suzuki I i II (2001), d’A. Schipenko, i Juli Cèsar (2002), de W. Shakespeare.
Director del Teatre Lliure (2003-11), des d’aquesta institució produí i projectà les seves creacions tant en l’àmbit català com en l’espanyol i internacional: Glengarry Glen Ross (2003), de D. Mamet; Santa Joana dels escorxadors (2004), de B. Brecht; Ricard III (2005), de W. Shakespeare; European house (pròleg d’un Hamlet sense paraules) (2006); Arbusht (2006), de P. Zarzoso; La nit just abans dels boscos (2007), de B.M. Koltès; 2666 (2007, premi Max al millor espectacle teatral, atorgat el 2009), adaptació teatral de la novel·la de Roberto Bolaño; l’òpera Der fliegende Holländer (2007), de R. Wagner; Días mejores, de R. Dresser; Rock’n’roll (2008), de T. Stoppard; Nixon-Frost (2009), de P. Morgan; Gata sobre teulada de zinc calenta (2010), de T. Williams, i The End (2011), escrita i dirigida per ell mateix. Al Teatre Grec 2011 presentà Tragèdia, poema visual a partir de l’assaig de F. Nietzsche El naixement de la tragèdia.
Després de l’etapa del Teatre Lliure cal esmentar els muntatges de MCBTH i Coriolà, de W. Shakespeare (2012) i Marits i mullers (2013), obra basada en el film de W. Allen. Reestrenada el 2015, rebé el premi de la Crítica 2016 a la millor direcció, juntament amb El público, de Federico García Lorca, també dirigida per ell. Cal esmentar també la versió de l’òpera Madama Butterfly, de G. Puccini, estrenada el 2013 a La Fenice de Venècia; Migranland (2013), l’obra sobre la immigració concebuda i dirigida per ell, i l’adaptació teatral de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria (2015). Posteriorment ha dirigit la instal·lació documental Macho Man (2018), sobre la violència masclista, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (2019, premi Butaca al millor espectacle de petit format 2020), a més d’adaptacions d’Ibsen (Un enemigo del pueblo, 2018) i Čekhov (Ivànov, 2017; L’oncle Vània, 2018, i La gavina, 2020). L’any 2021 adaptà i estrenà l’obra de Javier Cercas Anatomia d’un instant.
El 2016 fou nomenat codirector dels Teatros del Canal de Madrid, càrrec del qual dimití l’octubre del 2017 en protesta per la repressió policial a Catalunya durant el referèndum de l’1 d’octubre. Molt influït pel teatre alemany (Frank Castorf i Thomas Ostermeier), les seves direccions d’escena incorporen elements com ara la dansa contemporània, les videoprojeccions i l’actuació de discjòqueis en directe, en un llenguatge caracteritzat pel dinamisme constant i la multiplicitat d’impactes visuals i sonors. El 2008 rebé el premi Terenci Moix.