Anomenats també acords de Divendres Sant o de Pasqua, foren subscrits pels dos principals partits nord-irlandesos, catòlic i protestant (Partit Socialdemòcrata Laborista i Partit Unionista de l’Ulster), a més del Sinn Fein, branca política de l’IRA, i pels caps de govern britànic (Tony Blair) i irlandès (Bertie Ahern). Precedits de l’alto el foc de l’IRA i l’inici de negociacions angloirlandeses (1994), els acords comportaren la renúncia irlandesa a la reivindicació dels sis comtats nord-irlandesos i, per part britànica, fou acceptada la possibilitat d’una unificació d’Irlanda per vies democràtiques. El tractat també incloïa el restabliment de l’autogovern, el desarmament dels grups paramilitars, la retirada de l’exèrcit britànic i la reforma de la policia. Els acords foren aprovats en referèndum el 22 de maig (72% de vots afirmatius a Irlanda del Nord i 94,4% a Irlanda). El desenvolupament dels acords seguí un curs ple d’obstacles que, en certs moments, en feren perillar seriosament la viabilitat: fou el cas dels rebrots puntuals de la violència per part de grups minoritaris contraris als acords (atemptat d’Omagh del 1998) i, sobretot, les polèmiques sobre l’autodissolució de l’IRA, el desarmament i el decomís dels seus arsenals. D’altra banda, les tensions a l’interior del govern sorgit de les eleccions (compartit per representants d’unionistes i republicans) i el bloqueig de les institucions que se'n seguí provocaren diverses vegades la suspensió de les noves institucions per part del govern de Londres. El bloqueig s’accentuà encara més pels resultats de les eleccions del novembre del 2003, en què els dos partits més radicals d’ambdós bàndols, el Democratic Unionist Party i el Sinn Féin, superaren els moderats del Partit Unionista de l’Ulster i el Partit Socialdemòcrata com el primer i el segon partit a la cambra, respectivament.