El 1939 fundà a Roma l’Istituto Centrale del Restauro, que dirigí ininterrompudament fins el 1961, any en què ocupà la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Palerm. Desenvolupà una teoria sobre la restauració del patrimoni cultural adreçada sobretot als objectes mobles, especialment la pintura, però que també s’estenia al patrimoni arquitectònic, ja que considerava que a la conservació dels edificis històrics hom pot aplicar els mateixos principis teòrics que a les obres d’art.