i immersió lingüística | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

immersió lingüística

substantiu femeníf
Educació
ensenyament enseny
Mètode d’ensenyament d’una segona llengua caracteritzat bàsicament pel fet de situar els alumnes en un entorn d’aprenentatge que té com a llengua de relació i d’instrucció la mateixa llengua que han d’aprendre.

En un sentit ampli es pot dir que fan una immersió lingüística els adolescents o joves que durant les èpoques de vacances viatgen a un altre país per a estudiar-hi i aprendre’n la llengua. El mètode d’immersió lingüística té, però, unes altres dimensions pedagògiques i sociolingüístiques. Hom en parla específicament quan fa referència a determinats programes utilitzats amb nens de parvulari o dels primers cursos de l’ensenyament primari en països o territoris on coexisteixen dues llengües. És aquí on pren relleu la immersió lingüística com a mètode pensat per a garantir que els alumnes adquireixin amb competència plena una llengua distinta de la llengua familiar, sense detriment d’aquesta última. En una situació d’immersió lingüística, els alumnes cursen el conjunt d’aprenentatges propis de l’edat fent ús d’una llengua que no és la seva primera llengua. La implantació d’aquest mètode comporta, a més, que la llengua i la cultura familiars dels alumnes siguin socialment fortes i tinguin, per tant, una presència, una funcionalitat i una vitalitat assegurades en àmbits no escolars. Un tret essencial i, a la vegada, una exigència del mètode d’immersió lingüística és el seu caràcter opcional. Un programa d’immersió lingüística no pot ser mai imposat ni viscut pels alumnes com un rebuig, un menyspreu o una desconsideració a la llengua i cultura familiars, factor que, en el cas de donar-se, incidiria directament sobre l’actitud i la motivació dels alumnes envers la llengua escolar i, probablement, suposaria, si més no, una pèrdua d’efectivitat didàctica. Per tant, la llengua familiar dels alumnes no pot ésser bandejada de l’escola. Els ensenyants han d’ésser competents en la llengua familiar dels alumnes i aquests han de poder expressar-se en la seva primera llengua fins que siguin capaços de fer el pas a la nova llengua apresa. En cap cas, doncs, no es pot parlar d’immersió lingüística per referir-se a pràctiques pedagògiques derivades o còmplices de l’atropellament de col·lectivitats lingüístiques per una majoria o d’un sector dominant que imposa la seva llengua i rebutja, desconsidera o fins i tot prohibeix la llengua o les llengües de la resta de la població. Això conduiria a l’anihilament progressiu d’una de les llengües en contacte, situació que és coneguda també amb el nom de bilingüisme subtractiu o diglòssia. Una última característica rellevant de la immersió lingüística és la finalitat metodològica que es proposa: la llengua que s’aprèn interessa, sobretot, com a instrument d’aprenentatge, és a dir, com a instrument de comunicació en el procés d’ensenyar i aprendre més que com a objectiu en si mateixa. El que preval és el valor comunicatiu de la llengua com a eina d’aprenentatge d’altres continguts. La llengua que s’aprèn ha de permetre la comunicació de continguts significatius. És precisament aquesta capacitat de comunicació el que enforteix i confirma l’aprenentatge de la mateixa llengua. La primera experiència d’immersió lingüística es dugué a terme l’any 1965 al Quebec, a l’escola Saint Lambert.

A Catalunya hom aplicà per primera vegada un programa d’immersió el curs 1983-84, a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d’alumnes majoritàriament castellanoparlants. La idoneïtat del canvi de la llengua de la llar per la llengua d’escola semblava suficientment garantida pel compliment dels requisits que exigeix la posada en marxa d’aquesta metodologia: la immersió lingüística era opcional, la llengua i la cultura castellanes, és a dir, la llengua i la cultura familiar dels alumnes eren dominants en l’entorn d’implantanció de l’experiència i, finalment, hom feia un esforç per a oferir un tractament pedagògic de qualitat. Els resultats encoratjadors de la primera experiència catalana confirmaren l’oportunitat d’estendre aquesta metodologia a altres escoles i indrets. El curs 1989-90 la immersió lingüística era present en més de 700 escoles i incidia sobre un col·lectiu escolar de més de cinquanta-dos mil alumnes. L’experiència catalana ha presentat des d’un principi dues variables importants respecte a l’experiència canadenca. D’una banda, els alumnes catalans que segueixen un programa d’immersió lingüística tenen majoritàriament una procedència sociocultural baixa. D’una altra, els infants catalans de les primeres èpoques d’experimentació accediren als programes d’immersió a partir dels quatre anys d’edat; darrerament, cada vegada hi ha més nens que hi accedeixen a partir dels tres anys. Es tracta, doncs, d’una experiència d’immersió precoç. Aquest model català ha estat reconegut internacionalment.

El sistema d’immersió lingüística ha rebut des dels seus inicis un suport clarament majoritari dels partits representats al Parlament de Catalunya. Alhora, des de l’inici ha estat sotmès a atacs de grups i col·lectius amb el suport explícit de mitjans de comunicació, partits polítics o fins i tot d’institucions de la resta de l’Estat. Els atacs s’han materialitzat recusant reiteradament el sistema davant dels tribunals. Entre els motius adduïts hi ha la suposada pèrdua de competència d’expressió en castellà en comparació amb altres comunitats autònomes (desmentida pels estudis realitzats), preteses alteracions de tipus psíquic en cap cas confirmades, i acusacions de discriminació per raó de llengua o per la vulneració dels drets individuals. Aquesta ofensiva donà lloc, ja abans dels inicis de la immersió, arran de les primeres mesures d’introducció del català a l’escola, a un anomenat Manifiesto de los 2.300 (1981). A partir d’aleshores se succeïren els atacs per la via judicial, alguns dels quals duts a terme per particulars i d’altres per organitzacions contràries a la Llei de Normalització Lingüística. L’any 1994 el Tribunal Constitucional tancà, en principi, la polèmica amb una sentència favorable al model d’immersió lingüística català, i el 1998, tot i la continuació dels atacs de determinats col·lectius, el Parlament de Catalunya revalidà per àmplia majoria el model a través de l’aprovació de la nova llei de Política Lingüística. Tot i la consolidació del model, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 obrí una escletxa per a tornar a iniciar les demandes judicials. Paral·lelament, l’ofensiva contra el predomini del català a les aules es refermà amb l’aprovació de la Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) (2013) pel govern espanyol del Partido Popular, que imposava a les comunitats autònomes amb llengües cooficials que el castellà fos també vehicular a les escoles i l’obligatorietat d’oferir educació exclusivament en castellà als alumnes dels pares que cursessin la petició, amb càrrec, a més, de l’Administració dels governs autònoms. Després d'un recurs de la Generalitat de Catalunya (2014), al febrer del 2018 el Tribunal Constitucional declarà invàlids els articles de la LOMCE que establien el finançament públic de l'escolarització optativa en castellà.

Al gener del 2014, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictaminà, en resposta a la demanda d’un grup de pares, que els centres escolars havien d’impartir un 25% de la matèria en castellà si almenys un alumne (o la seva família) ho demanaven. La LOMCE i aquesta sentència foren criticats per tot l’espectre polític català (llevat de PP i Ciutadans) com un intent deliberat de desmantellar el model català d’immersió lingüística vigent al llarg de trenta anys i avalat democràticament. Els mesos següents hi hagué un degoteig de sentències en el mateix sentit en resposta a demandes similars, que foren acatades per una desena de centres.

A la resta dels Països Catalans, amb el decret llei anomenat Tractament Integral de les Llengües (TIL), al setembre del 2013 el Govern Balear del PP reduí dràsticament la presència del català als centres escolars de les Illes que empraven un sistema similar al de la immersió lingüística de Catalunya. Al País Valencià, per la seva banda, el govern presidit per Albert Fabra, també del PP, a l’inici del 2014 tancà més d’un centenar de línies en valencià en escoles públiques, a més de negar reiteradament places d’educació en valencià als pares que ho demanaven. Ambdues lleis restaren sense efecte el 2015 amb l'accés a les respectives institucions de governs d'esquerres (2015).

Col·laboració: 
XBG
Data de revisió: 
2018-02-21
Llegir més...