Els monitors poden ésser monocroms o de color. Correntment es basen en un tub de raigs catòdics (TRC), amb deflexió electromagnètica i control de la lluminositat del feix electrònic. En els de color, el tub té tres canons electrònics en línia i hi ha un control de la intensitat lluminosa de cada canó per separat. Aquests tres canons corresponen als tres colors primaris: vermell (R), verd (G) i blau (B). Si el monitor permet les tres entrades individuals exteriorment es tracta d’un monitor del tipus RGB, més utilitzat en informàtica que en TV. Els monitors per a ordinadors són anàlegs als de TV, amb algunes característiques millorades; necessiten per al seu funcionament disposar d’un adaptador de vídeo, en forma de targeta. Hi ha diferents estàndards i per això hi ha diferents tipus de targetes usades: MDA, CGA, EGA, VGA, etc. Hi ha també monitors multifreqüència, que simplifiquen l’ús de diferents targetes gràfiques. Les targetes inicialment utilizades eren la MDA (Monochrome Display Adapter) per a monitors monocroms i la CGA (Color Graphics Adapter) per a monitors en color. El monitor amb targeta MDA permet només visualitzar un mode de text amb una resolució de 80 × 25 caràcters, essent cada caràcter format per una matriu de 7 × 11 punts o pícsels (dins un espai total de 9 × 14, comptant-hi els espais de separació entre caràcters). Per a poder representar també gràfics en pantalles monocromes hom desenvolupà altres targetes, entre les quals cal esmentar l’Hèrcules (Hercules Graphics Adapter), la qual, a més del mode de text de la MDA, dóna un mode de gràfics de molt alta resolució. En canvi, la targeta CGA permet definir dues variants del mode de text de 25 línies, una amb 40 caràcters per línia i l’altra amb 80, però amb uns caràcters de 8 × 8, que resulten molt deficients. També permet modes de gràfics amb resolucions des de 160 × 100 punts amb 16 colors fins a 640 × 200 amb 2 colors. De totes maneres, els modes aconseguits amb CGA són molt pobres de resolució i per això fou desenvolupada la targeta EGA (Enhanced Graphics Adapter), que, de fet, és una millora notable de la CGA. Permet tots els modes anteriors i, a més, uns quants de nous amb els quals hom arriba a resolucions de 640 × 480 punts i fins a 64 colors. Però necessita molta més memòria RAM, com a mínim 64 kB en lloc dels 16 kB de la CGA. Per a aplicacions molt més especials, IBM desenvolupà l’adaptador PGA (Professional Graphics Adapter), que necessitava un monitor molt car. Amb els models d’ordinadors PS/2 d’IBM hom introduí la targeta VGA (Video Gate Array) que pot ésser considerada com una versió millorada de l’EGA. A més del modes anteriors, en disposa d’un de 640 × 480 i 16 colors i un altre de 320 × 200 amb 256 colors. Amb l’ús dels monitors multifreqüència hom pot arribar a modes de gràfics amb la màxima resolució de 640 × 480 pícsels i 256 colors, i també a modes de text amb 132 caràcters per línia en lloc de 80. La majoria de programes del mercat preveuen l’ús de tots aquests tipus de monitors i targetes adaptadores mitjançant opcions que cal triar inicialment a fi de configurar-los convenientment al tipus de monitor utilitzat en cada cas. Darrerament ha estat desenvolupada encara una targeta més avançada que la VGA, anomenada Super-VGA, que funciona amb monitors del tipus multifreqüència i permet altres modes amb més resolució. IBM ha equipat ben recentment els seus equips més moderns de la gamma PS/2 amb la targeta XGA (Extended Graphics Array), que resulta compatible amb la VGA, però afegeix un mode de gràfics ampliats, que ofereix més resolució i una millora notable en la gestió de gràfics.
m
Electrònica i informàtica