Històricament, cap Església cristiana admeté l’ordenació sacerdotal de la dona, i no fou fins a la consolidació de les esglésies sorgides de la Reforma que els seus adeptes i dirigents plantejaren l’accés de les dones als ministeris (fins i tot als superiors), tot i el concepte peculiar sobre la sacramentalitat d’aquestes “ordenacions”. Des del segle XVIII, l’Església metodista admeté dones habitualment en l’exercici del ministeri, però fou sobretot a partir de la segona meitat del segle XX que la pràctica es generalitzà en les altres confessions reformades. Actualment, bé que la majoria aproven i practiquen l’ordenació femenina, no totes accepten les dones per a les mateixes dignitats, algunes de les quals (especialment el bisbat) són reservades als homes. Les ordenacions de dones bisbe en esglésies protestants assoliren una certa regularitat a partir de la darrera dècada del segle XX.
Dins l’anglicanisme, la primera província a acceptar l’ordenació sacerdotal de la dona fou la de Hong Kong, on el 1971 foren ordenades sacerdots tres dones. Posteriorment, diversos sínodes generals (Myanmar, Nova Zelanda, el Canadà, Gal·les i Anglaterra) es declararen, en principi, favorables a l’ordenació sacerdotal de les dones, encara que això no implicava que la mesura s’apliqués immediatament. Així, per exemple, l’Església d’Anglaterra hagué de vèncer diversos obstacles per a admetre l’ordenació de dones en els graus superiors, i no fou fins el 1994 que reberen l’ordenació presbiteral trenta-dues dones pertanyents a aquesta Església. Als Estats Units, en canvi, les primeres ordenacions femenines regulars es dugueren a terme el 1975, i el 1989 Barbara Harris esdevingué la primera dona bisbe de l’Església anglicana, que el 2006 consagrà Katharine Jefferts Schori com a primera dona bisbe primat de l’anglicanisme. El 2008, el Sínode General de l’Església d’Anglaterra, la més important, autoritzà l’accés de les dones al ministeri episcopal, mesura que produí novament reaccions en contra dins la mateixa confessió, i que finalment no arribà a materialitzar-se. El 2012, en una nova votació, fou rebutjada per un marge molt just i, finalment, el 2014 el Sínode General aprovà per una àmplia majoria l’ordenació de dones bisbe. Al desembre fou designada la primera dona per a ocupar el ministeri episcopal, a partir del 26 de gener de 2015.
Les esglésies ortodoxes i l'Església catòlica consideren l’ordenació sacerdotal de les dones inadmissible per raons disciplinàries i pròpiament dogmàtiques. Els arguments esgrimits per l’Església catòlica es troben exposats en la declaració Inter insigniores de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (1976) i es basen sobretot en la pràctica tradicional de l’Església, originada en Crist mateix i els apòstols, i en la conveniència teològica que siguin persones de sexe masculí les que representin sacramentalment Crist, “que fou i roman home”. No falten teòlegs catòlics que assenyalen la feblesa d’alguns dels arguments del magisteri i postulen un canvi de la disciplina actual. En el camp ecumènic, la qüestió constitueix un dels obstacles més importants per a l’acostament entre catòlics i ortodoxos, d’una banda, i anglicans i protestants, de l’altra.
L’Església catòlica ha mostrat històricament una posició de rebuig frontal envers les ordenacions femenines i, a través de la carta apostòlica de Joan Pau II Ordinatio sacerdotalis (1994), declarà la qüestió definitivament tancada. Destacats teòlegs catòlics posaren en dubte que aquesta qüestió —que en el fons és disciplinària— depengués de la infal·libilitat del magisteri papal. Referint-se al sacerdoci femení, Joan Pau II afirmà, en un discurs adreçat l’any 1997 a un grup de bisbes d’Anglaterra i Gal·les, que l’Església catòlica considera que no té autoritat per a canviar una qüestió com aquesta, tan fonamental per a la tradició cristiana. L’any 1998, en la Nota doctrinal aclaridora de la fórmula conclusiva de la professió de fe, signada pel cardenal Joseph Ratzinger (el futur papa Benet XVI, 2005-13), es reafirmava la posició de Joan Pau II de reservar als homes el ministeri sacerdotal, doctrina que, a més, es presentava com a definitiva, fins al punt d’arribar a esmentar la possibilitat, en pronunciaments posteriors, que la prohibició de l’accés de les dones al sacerdoci arribés algun dia a ser declarada doctrina revelada per Déu. Dins el catolicisme, moviments internacionals com Som Església o, a Catalunya, el Col·lectiu de Dones en l’Església, continuaren reivindicant l’accés de les dones a tots els ministeris eclesials. L’any 2020 un sínode rebutjà la possibilitat que les dones fossin ordenades diaconesses (cosa que els hagués permès oficiar algunes celebracions litúrgiques), però el 2021 el papa Francesc aprovà un canvi de la llei canònica referida als ministeris del lector i de l’acòlit pel qual les dones podien dur a terme algunes parts de la missa, com ara la recitació de salms i pregàries i algunes lectures (bé que la lectura dels Evangelis és reservada als homes), assistir el sacerdot o diaca a la missa i administrar la comunió.