Aquests avantatges comparatius estimulen l’atracció de capitals i de companyies dels estats industrialitzats (pressió fiscal alta) i s’associa amb un sistema financer desenvolupat (plaça financera) o no reglamentat (offshore). Inversament, des dels estats on s’originen els beneficis dipositats en els paradisos fiscals, la transferència dels ingressos pot ésser considerada constitutiva de frau fiscal. A l’interior d’alguns estats també és possible l’existència de paradisos fiscals a causa d’exempcions que afecten determinades zones franques o determinades localitats regides per legislacions especials. És el cas, per exemple, de la City de Londres o d’alguns estats dels Estats Units d’Amèrica. Dins la Unió Europea, d’altra banda, la pressió fiscal excepcionalment laxa o feble d’alguns dels estats membres, com ara Luxemburg o Irlanda, ha comportat que algunes grans multinacionals hi inscriguin les seus socials malgrat que la major part de la facturació té lloc en altres territoris de la UE, estratègia la legitimitat de la qual ha estat motiu de polèmiques. Alguns microestats europeus, com ara Andorra, Mònaco o Liechtenstein, i també Suïssa, d’altra banda, han estat assenyalats com a paradisos fiscals a causa, sobretot, del secret bancari.
Els casos més clarament delictius que involucren paradisos fiscals són els de les anomenats societats o empreses pantalla, l’activitat fictícia o inexistent de les quals encobreix els propietaris reals dels fons que gestionen. La majoria d’estats del món intenten evitar l’evasió fiscal, sigui de particulars o d’empreses, però, alhora, les legislacions contenen moltes escletxes a través de les quals és possible per a les grans fortunes dipositar grans sumes a l’estranger de manera no necessàriament il·legal. I, d’altra banda, la lluita contra els paradisos fiscals és inefectiva si no és objecte d’una coordinació entre els estats. Des de la segona meitat de la darrera dècada del segle XX l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha encapçalat les pressions sobre els diversos països qualificats de paradís fiscal per tal que modifiquin la legislació atès que considera que, en un mercat globalitzat, incorren en una competència fiscal deslleial, tot i que aquesta valoració ha estat sovint discutida.
Des dels atemptats de l'onze de setembre de 2001 s’ha intensificat la pressió contra els paradisos fiscals en considerar-los un element essencial del finançament del terrorisme internacional. Semblantment, el narcotràfic i les xarxes de blanqueig de diner han estat també objecte de persecució. L’OCDE fa públics periòdicament els avenços que els estats amb una legislació susceptible de donar cobertura a evasors o blanquejadors han acomplert a partir de negociacions (llistes “negres” o “grises”). La crisi financera del 2008 ha estat també un element que ha intensificat el qüestionament dels paradisos fiscals, especialment als països més afectats per les polítiques d’austeritat. Com a resultat de la pressió exercida aquests anys tant pels governs com per l’opinió pública, han sortit a la llum nombroses pràctiques d’evasió i frau que involucraven paradisos fiscals. D’aquestes filtracions, la de més repercussió es produí el 2016 amb els anomenats papers de Panamà.